Opinió

Aquesta setmana l'eurodiputat convergent, Ramon Tremosa, va posar damunt la taula un debat que, tard o d'hora, haurà d'afrontar la cúpula convergent. CiU haurà d'escollir un company de viatge. La geometria variable –que fins ara ha practicat l'executiu del president Mas- té data de caducitat. L'ambigüitat convergent no pot durar tota la vida. Els dracs duren per sempre, però els nens es van fent grans. La situació es va tensant i les relacions amb el futur govern espanyol no es preveuen favorables. Tard o d'hora –i molt amb temo que serà més d'hora que tard- CiU haurà d'escollir entre ERC o el PP. El PSC, de moment, ni hi és ni se l'espera.

CiU, si vol ser mínimament honesta amb tota la cantarella de la passada campanya electoral, no té cap més remei que decidir-se per ERC. La federació nacionalista –tot i el candidat- va guanyar per primera vegada unes eleccions generals amb la bandera del pacte fiscal, la millora de l'autogovern i la crítica ferotge del centralisme dels dos partits espanyols. Encara no fa ni un més que Duran i Lleida predicava allò que, per Catalunya, era igual un govern del PP que del PSOE perquè les dues formacions aniran a fotra'ns. Duran tenia raó: hem arribat a una situació en què els jocs de mans i les floritures discursives resulten totalment grotesques. Ens han venut massa vegades el gat disfressant-lo de llebre. A més, la delicada conjuntura ha empetitit radicalment el marge de maniobra obligant a molts actors a jugar amb la cara descoberta.

Aquesta setmana el Marc Perelló publicava un article en aquest digital on ens “anunciava” que, molt probablement, el PP es veurà abocat a cedir –enfront la delicada conjuntura- i arribarà a un acord econòmic amb el govern de Catalunya. Segons Perelló la història de l'Estatut es pot tornar a repetir: un acord que, de nou, no satisfarà a ningú però evitarà qualsevol mena de resolució kamikaze. L'article, però, descuidava que els actors que van interpretar el serial de l'Estatut han canviat de rol o, directament, han passat a millor vida. A més, tampoc contemplava que un segon Estatut pot significar la mort política del president Mas.

Per tant, tornem allà on érem: Mas no pot evitar permanentment la confrontació. El xoc és inevitable. Tard o d'hora haurà d'escollir i això suposa triar company la batalla. La nova ERC de Junqueras ja s'ha ofert en repetides ocasions i Oriol Pujol –sent conscient d'un dels errors del seu progenitor- també ha estès la mà cap als republicans. Ara falta que aquest acord verbal es visualitzi en fets.

Aquest pacte té riscos per les dues formacions i això es pot traduir amb càstigs electorals. El camí no serà ràpid i seria bo que les dues formacions entenguessin que el partit, al capdavall, tan sols és una eina. Han d'abandonar la trinxera i renunciar, si fa falta, a alguns dels seus postulats. Han d'enterrar la política de curta volada i ser conscients de la situació per actuar amb compromís, responsabilitat i, sobretot, amb molta, molta generositat.