Opinió

Divendres passat, dia 23, el diari Le Monde va publicar un editorial titulat Les lois mémorielles ne servent à rient. Hélas!. L’editorial estava motivat per la votació que havia tingut lloc el dia anterior a l’Assemblea Nacional en què es penalitzava la negació del genocidi. Sense dir-ho explícitament, els parlamentaris es referien tan sols al genocidi armeni del 1915. El rotatiu parisenc es preguntava per què s’havia votat una proposició com aquesta precisament ara si no hi ha cap historiador seriós que negui que la política d’extermini turc contra els armenis durant el període 1915-1917 va ser sense cap mena de dubte un genocidi. El diari alertava del fet que la judicialització de la memòria no porta enlloc, perquè, d’entrada, és evident que no garanteix, ni repara el dolor de les víctimes. Aleshores, es preguntava l’editorialista, per què s’aprova ara una proposició de llei com aquesta? I concloïa que s’ha fet per raons electoralistes.

No conec a fons la política francesa per determinar si l’electoralisme que denuncia l’editorial de Le Monde és tal o no. Però m’inclino a pensar que sí. Sobretot si prenc com a exemple el que s’ha legislat a Espanya i a Catalunya en aquest sentit durant el mandat de Rodríguez Zapatero i dels dos governs tripartits. Les lleis de memòria històrica que es van aprovar a Madrid i a Barcelona volien delimitar l’espai mental i electoral d’una determinada esquerra —aquella que se sent moralment superior— per contraposició als altres, als contraris, que esdevenien tots ells una colla de retrògrades. El desafortunat Memorial Democràtic (MD) que depenia del departament de Joan Saura (avui a Vicepresidència) era això. Deixant de banda que ara també sabem que el dit MD ha servit, presumptament segons queda dit en un informe de la Sindicatura de Comptes, per a l’enriquiment d’algunes empreses i persones, la raó per crear-lo era electoralista. La intenció era reproduir una divisió ideològica que beneficiés l’esquerra que branda les fronteres ideològiques com si fossin infranquejables. L’agitació propagandista és el que ha caracteritzat els governs espanyols i catalans dels darrers vuit anys. I tanmateix, mentre la festa memorialista servia per fer negocis i propaganda, el país anava caient pel pendent de la dependència econòmica i l’empobriment. Ai las, sí!

El 14 de desembre del 2005, els historiadors Jean-Pierre Azéma, Elisabeth Badinter, Jean-Jacques Becker, Françoise Chandernagor, Alain Decaux, Marc Ferro, Jacques Julliard, Jean Leclant, Pierre Milza, Pierre Nora, Mona Ozouf, Jean-Claude Perrot, Antoine Prost, René Rémond, Maurice Vaïsse, Jean-Pierre Vernant, Paul Veyne, Pierre Vidal-Naquet et Michel Winock, van fer públic el manifest Liberté pour l’histoire. Era un manifest curt però contundent contra les disposicions legislatives sobre la memòria que s’havien aprovat a França des del 1990. Subscric de dalt a baix els sis punt d’aquest manifest i m’hauria agradat que al nostre país algú hagués tingut la valentia de promoure’n un de semblant, sense caure en el negacionisme ni en les típiques bestieses feixistes, que d’això també n’hi ha molt en aquesta mena de debats, que proclamés ben alt que la història no és ni una religió, ni una moral, ni un objecte jurídic. En fi, que la història no és en cap cas la memòria ni pot esdevenir esclava de l’actualitat.