Opinió

Ferran Torrent
Ombres en la nit
Barcelona-Alzira: Columna-Bromera, 2011

El 1947 la població europea maldava per sortir del forat material i humà que havia suposat la Segona Guerra Mundial. Tot i això, l'Espanya d'aleshores (qui sap si més tard…) vivia en un món totalment a banda, en un estat ideològicament afí al nazisme. Ben aviat, a la postguerra europea hi va fructificar la Guerra Freda, on Aliats i Soviètics van acabar abonant diverses situacions a les clavegueres dels estats que, molt probablement, s'entestaran a negar de forma sistemàtica. És aquí on els espies entren en joc. Lluny de la imatge d'un Bond fumador, bevedor de martinis i conductor d'uns magnífics automòbils, l'espionatge a la guerra freda es tenyia de misèria i foscor. És el cas, naturalment, del niu d'espies que era la península Ibèrica.

Ferran Torrent (Sedaví, 1951) és autor d'Ombres en la nit, una història d'intrigues i violència que té lloc principalment a la València de postguerra. L'estat espanyol, que oficialment no va participar a la guerra mundial, era un lloc propici als jocs d'espies: feixistes europeus que s'hi amagaven, aliats i soviètics que els volien capturar… I, com no pot ser altrament, l'Església Catòlica jugant-hi les seves cartes a favor del nazisme.

Tot i que el poble jueu ja estava avesat als diversos pogroms que periòdicament l'assolaven, un grup d'excombatents no estava disposat a claudicar. Després de la xoà o holocaust, diversos supervivents del nazisme s'organitzen i creen la Nakam, un cos armat clandestí encarregat d'eliminar els nazis després de la guerra.

Però l'objectiu final de tots és la organització nazi Odessa que, amb la connivència i ajut imprescindible de l'Església Catòlica, ajudava a escapar criminals a Sud Amèrica. Tanmateix, els nazis tenen més enemics que els jueus: hi ha, també, l'Holocaust del poble gitano. Aquí és on entra en escena Santiago Cortés, un gitano valencià que va sobreviure al pas per un camp de concentració. Peça imprescindible per la coneixença del país i la gent, Santiago i els seus companys s'envesquen en una història d'intriga on no se sap mai —i vet aquí la dificultat— qui va amb qui i amb quina finalitat o objectiu (que, no cal dir-ho, és aliè per a tots els altres).

Sens dubte, aquesta novel•la d'ambientació històrica (penso que cal definir-la així perquè combina personatges reals —com Simon Wiesenthal— i situacions factibles amb la ficció narrativa) tracta amb versemblança total l'època. Ferran Torrent es mostra capaç de partir d'una història amb diversos personatges totalment distanciats i ben definits que s'alternen i delimiten una trama complexa però alhora molt ben teixida. Potser el punt dèbil de la narració es troba just a l'inici de la novel•la, quan sembla que els capítols —quasi atomitzats— necessitin prendre consistència. Tanmateix, és un pas necessari per assolir el punt on els mecanismes interns de la narració comencen a rutllar sols, com si fóra per art de màgia. Però el lector sap que, lluny de tot això, a darrere del text hi ha una mà que mou els fils. En aquest cas, podem dir que Torrent ha fet una història que ha anat —feliçment— de menys a més i ha creat una obra sòlida que deixa un bon gust de boca i algun dubte sobre alguns personatges —qui sap, però, si en el futur poden prendre vida més enllà d'aquest text.