Opinió

Com que l’entrevista de Mònica Terribas al president Artur Mas a TV3 anava acompanyada d’un “morbo” sobreafegit després de la topada de la directora de la cadena pública catalana amb el secretari general del Govern, Francesc Homs, al Parlament, potser ens van passar per alt algunes de les coses realment importants que va dir el president de la Generalitat. Obsedits per saber si al final Terribas li preguntaria sobre “¿qué hay de lo mío?” (cosa que finalment va fer amb molt poca fortuna i amb una professionalitat dubtosa, atès que és part implicada), no vam prestar atenció al fet que el president va vincular l’aprovació dels pressupostos del 2012 amb els del 2013, fins al punt d’advertir que la política d’ajustaments que es va començar a aplicar amb els pressupostos del 2011 pot durar tota la legislatura. No ho va dir així, però si els pressupostos del 2013 també estrenyen les finances públiques, és obvi que els efectes es notaran el 2014. En fi, amb un panorama com aquest l’entrevista no hauria d’haver estat tan conjunturalista, hauria d’haver aconseguit esbrinar amb qui pensa tirar endavant tot això. Però, no, l’única vegada que va preguntar directament sobre pactes va ser, ai las!, sobre la CCMA. Però, vaja, no seré jo qui doni lliçons de periodisme a ningú.

És un lloc comú carregar contra els polítics. L’altre dia se’n queixava amargament Quim Nadal en un article que es podia haver estalviat si els polítics com ell no haguessin fet tant per desprestigiar la política. Que n’hi ha que la desprestigien més, com ara el senador Montilla o el diputat Alfonso Guerra o l’expresident Francisco Camps o el diputat Esteban González Pons, oh i tant! Com també l’ha desprestigiada la insistència dels polítics a no modificar en tres dècades la llei de finançament de partits (al contrari, aquesta qüestió els ha servit per acusar-se els uns als altres de corrupció) o la llei electoral, que tendiria a aproximar (pel efectes psicològics que tindria) la política als ciutadans. Potser sí que la política catalana —i espanyola— és de molt baixa qualitat, que els polítics han esgotat el seu crèdit pels molts errors que han comès, però els periodisme d’aquest país també s’ho hauria de fer mirar. En la polèmica sobre la rebaixa de l’assignació governamental al pressupost de la CCMA es va veure molt clarament que els interessos particulars de periodistes (els quals no diuen que són amos de productores associades a TV3, per exemple) passaven per damunt de qualsevol altra consideració. És que no és una mica anormal això? I tant que n’és! Ja que es demana transparència a la política, doncs per què no fem públic també el nom dels periodistes que són amos de productores, amb qui treballen i qui treballa per a ells? Si ho fem així, almenys tothom tindrà l’oportunitat de saber per boca de quins interessos parla aquell que fa escarafalls del que fan els polítics.

Dilluns de la setmana passada vaig assistir a una conferència-esmorzar amb el nou president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, al Fòrum Europa. En el transcurs de la xerrada va fer una afirmació que podia semblar una obvietat, si no fos perquè en la situació que ens trobem és més necessària que mai: “D’un polític —va dir— cal esperar que digui la veritat i que no s’arronsi”. D’un periodista cal esperar el mateix. El problema és que en aquest país tothom diu cul d’olla a l’altre sense parar-se a pensar què fa malament cadascú.