Carles Boix

Mentre el sr. Rajoy tria el seu govern i Europa financia els bons espanyols, tenim una mica de temps per mirar l’estructura dels resultats electorals a Espanya. El gràfic 1 de l’article examina l’evolució del vot del PP (sobre el total de’electors) a les dues darreres eleccions generals als municipis de més de 200 habitants i menys de 20.000. El gràfic 2 examina el vot del PP als municipis de més de 20.000 habitants. Els gràfics 3 i 4 fan el mateix per al PSOE. Als quatre gràfics indico en vermell les poblacions catalanes i basques i en blau la resta dels municipis de l’Estat. La diagonal vermella, amb angle de 45 graus, marca els casos en què la mateixa proporció d’electors van votar al partit analitzat a totes dues eleccions

Els gràfics mostren els següents trets:

1. Una continuïtat absoluta del vot del PP, amb un cert increment a les poblacions petites (Gràfic 1) l’any 2011 i en algunes de les poblacions de més de 20.000 habitants (Gràfic 2).

2. Una diferència sistemàtica (i no sorprenent) entre el vot del PP a Catalunya i Euskadi (per sota del 20 per cent dels electors) i a la resta de l’Estat (per sobre del 20 per cent).

3. Una caiguda d’entre un terç i la meitat dels vots recollits per part del PSOE, especialment als municipis més grossos (Gràfics 3 i 4). La caiguda socialista ha estat lleugerament més intensa a Catalunya i al País Basc.

En una paraula, el comportament del 2011 confirma l’existència de les regularitats habituals al mapa electoral espanyol:

a. Dos grans electorats, esquerra i dreta, molt estables, amb una mínima transferència de vot entre si. EL PP pot haver guanyat algun ex votant socialista, però, en realitat, el que ha fet ha estat mantenir el seu electorat de sempre completament fidel i mobilitzat.

b. Per la seva banda, els votants d’esquerres han reaccionat com és usual a Espanya: quan el govern propi fracassa (11-M en el cas del PP, el GAL i els escàndols de corrupció sota Gonzàlez, la crisi actual sota Zapatero), els seus electors s’abstenen massivament i, com a molt, voten per partits de la mateixa família d’esquerres.

c. A Euskadi i Catalunya, hi ha una clara diferència entre PP i PSOE. Però, les dinàmiques són les mateixes: el votant popular ha anat a les urnes; el votant socialista ha prefertit abstenir-se. Evidentment, hi ha un votant nacionalista amb un comportament propi que examinaré en un altre article.

d. Considerant com es mobilitzen i desmobilitzen els votants, al PSOE només li queda esperar, com ja va fer al PP, que el nou govern fracassi o cansi els electors d’esquerra perquè aquests tornin a apropar-se a les urnes.

e. Espanya és, com deia, el poeta, dues Espanyes: abans es pegaven al carrer; ara, gràcies al creixement econòmic dels darrers cinquanta anys, es barallen pacíficament a les urnes. En tiot cas, no sembla que hi hagi massa coses en comú entre aquests dos mons polítiques i que es pugui parlar d’un centre social que es decanti per una opció ara i per una altra opció després segons com van les coses.