Opinió

En un dels primers Onze de Setembre als quals vaig acudir, a mitjan anys 80, hi va haver alguns participants que en va sortir escaldats. Quan la manifestació del capvespre a Barcelona quedava desconvocada, els assistents es dissolien per emprendre els respectius destins. Vaig conèixer de prop el cas de dos germans joves del Maresme que, amb estelades a la mà, foren sorpresos per un grupuscle violent d'espanyolistes i estomacats de valent. El gran dels germans mai més ha volgut saber res de l'alliberament nacional català. I el petit, s'hi ha involucrat a fons: militant en els sectors més radicals, estudiant filologia catalana, organitzant campanyes independentistes, escrivint articles reivindicatius a la premsa...

Ningú se n'escapa, que l'estomaquin de valent (encara que sigui psicològicament) en algun moment o altre de la vida. Quan això passa, ens podem convertir en un dels dos germans: el que queda bloquejat o bé el que necessita sublimar el malestar actuant. Per Boris Cyrulnik, psiquiatre, qui queda bloquejat en un trauma és incapaç de desenvolupar mecanismes de resiliència per transformar tot el dolor del patiment en creativitat positiva. D'aquí ve que el germà gran hagi quedat fora de combat: no va tenir cap recer davant l'emoció negativa. En canvi, l'altre germà va recórrer a d'una estructura políticocultural on aixoplugar-se i canalitzar la indignació desenvolupant mecanismes creatius: «Pots enfrontar-te a la teva emoció fins convertir-la en quelcom positiu (...) et serveix a tu per objectivar el teu sofriment i començar a distanciar-te'n».

A conseqüència de la repressió franquista, foren moltes les persones denunciades i tot seguit afusellades només perquè eren catalanistes. El pare de Roser Latorre, un home senzill que treballava a l'ajuntament de Barcelona, fou una d'aquestes víctimes. En dóna fe l'historiador Josep Benet en el llibre Domènec Latorre, afusellat per catalanista. A més, Roser Latorre detalla que els feixistes espanyols no van dubtar a negar tot dret a pensió a la seva mare: «les vam passar negres» (Llengua Nacional, núm. 53). Aquest episodi no impedirà que, en ple franquisme, Roser Latorre estudiï primer català clandestinament. I que més tard exerceixi de correctora de català en diferents editorials, imparteixi classes de català en entitats culturals, sigui l'autora d'un manual de català per a castellanoparlants... A hores d'ara és habitual veure-la a la Universitat Catalana d'Estiu ensenyant català. El filòleg Joan Coromines, amb qui la Roser va compartir moltes hores redactant l'índex del Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, sostenia que «La Roser, quan treballa per la llengua, venja el seu pare». La resiliència explica en bona part que el fet català hagi perdurat en el temps.

No tothom sosté la violència que origina ser fill d'un poble que es resisteix a ser dominat per un altre. Però gratament aquesta mateixa dinàmica constrenyedora també genera persones resilients. Es tracta de dones i homes que aprenen a contenir la situació traumàtica i reeixir-ne. Podríem dir que la mala sort els ha fet sortosos. Jordi Grané i Anna Forès, experts en aquesta temàtica, defineixen la resiliència com «la capacitat d'una persona o d'un grup per desenvolupar-se, per continuar-se projectant cap al futur malgrat creuar-se amb esdeveniments desestabilitzadors, trobar-se amb condicions de vida difícils i patir traumes greus». Ser resilients ens apropa a la felicitat, ens fa més lliures, ens amara de vitalitat.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Autoestima i Països Catalans