Opinió

Nadal és a tocar. És una festa que em deixa sempre colpit, commogut, astorat. És el moment que Déu entra en la nostra història com un de nosaltres, com tu. Un Déu que es fa home i tria una família senzilla, manada per un fuster i una mestressa de casa. Un Déu que neix fora de casa, en un poble que no és el seu, arrecerat a precari en una establia, sense pa, ni vi, ni crostes.

Potser el Déu de Betlem és un fill de la crisi: no té res. Potser només ens vol a nosaltres. Potser ens ve a buscar així, nu, indefens, perquè nosaltres som tota la companyia que desitja.

A Incerta Glòria, Joan Sales retrata magistralment el moment en què, abandonat en un front mort, s’adona que és aquest Déu que el busca. El seu alter-ego està sol, a punt de la desesperació, sabent que ho perdrà tot, escriu: “Entre tants i tants déus, l’únic que m’interessa és aquest que es va fer home; ¿per què els altres ens interessarien, si ells no s’han interessat mai per nosaltres? Si hi ha Déu, s’ha hagut de fer home, ¿per què no se n’hauria fet? ¿Com ens hauria deixat sols […]?”.

I afegeix més endavant: “¿Per què, doncs, la visió del cel de nit ens asserena, ens fa companyia, ens omple de confiança? ¿Per què? ¿Qui ens fa companyia? ¿Qui? Existeixen tantes coses sense suc ni bruc ¿i Déu no existiria?”

Justament per això em sembla paorós el contrast entre la festa i el fenomen ‘contranadalenc’ que es respira a tants ambients. Uns per esnobisme i els altres perquè els temps són crus, certament, i no conviden a l’esperança. El mateix Sales, però, hi posa alguna llum en una carta a Màrius Torres del 7 de novembre de 1937: “Però Déu va viure entre nosaltres, fet un vagabund com tots, rodolant a l’atzar dels camins i vivint de caritat. I aquest Déu-trinxeraire és l’únic en Qui ara puc creure; perquè bé haig de creure, Màrius, en un Déu o altre en aquestes altures: tots els ateus que he conegut m’han semblat d’una vulgaritat estabornidora. […] He arribat a un punt que ja no puc creure més que en el Déu-trinxeraire de Galilea, que baixà del Cel per ensenyar-nos que l’únic camí que duu a la glòria passa pel sofriment; un Déu d’infanteria en una paraula”.

Tal vegada aquest sigui per a molts un Nadal “fosc i trist” com el primer que Eugeni Xammar, un altre colós de la nostra generació perduda, passà fora de casa. Xammar dóna sentit al sofriment del “Déu d’infanteria” de Sales i ens explica la raó de la festa: “us convido a obrir el finestral com un acte d'esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel.” Ben segur que és un àngel d’infanteria.