Cultura

Per què ha decidit contextualitzar aquesta novel•la en els darrers dies de la Guerra Civil a Barcelona?
Són dues peces que encaixen en un moment determinat. En primer lloc volia fer una novel•la que fos el retrat d’un home jove, indiferent davant la vida, que es deixa emportar pels impulsos, que no atén a responsabilitats i deures. L’home que jo hagués volgut ser.

I la segona peça?
Doncs, per altra banda, llegint sobre la Guerra Civil, vaig donar-me que Barcelona els darrers dies del conflicte era una ciutat en descomposició, una societat que estava al límit de les seves forces i, per tant, era un bon escenari per un personatge així.

Un personatge sense ideologia...
Cert. Aleshores no em va costar gaire pensar que aquest personatge podia tenir una perspectiva molt cínica i molt cruel de les coses, perquè comença sent agent d’espionatge del Servei d’Intel•ligència Militar (SIM) i, quan se n’adona que els guanyadors seran els altres, es fa agent doble i passa informació a la Quinta Columna.

Generalment es mostra una societat dels anys trenta molt ideologitzada. Víctor, el seu protagonsita, trenca aquest esquema...
Si no ho trenca aquest personatge algú ho hauria de trencar. No és sostenible que una societat que s’esfondrava, amb centenars de milers de refugiats, que passava gana, que era insegura i patia bombardejos, que hi havia percussió religiosa, que vivia una guerra dins d’una guerra... es pogués mantenir fidel i lleial als ideals d’una Catalunya republicana.

Per tant, la prioritat era...
Sobreviure, era la única cosa que importava. La societat barcelonina estava a un punt de la desintegració de tot un món, ja que en els darrers dies no hi havia autoritat, ni institucions. Els historiadors sempre han dit que pràcticament durant tot el període a la rereguarda no va existir estat de dret ni l’ordre institucional va ser garantit.

Els més oblidats de la guerra són els que no volen la guerra.
De fet, quan es posa en marxa una Guerra Civil el percentatge de gent que la vol és mínim. La gent participa d’una guerra perquè li toca. A Espanya es produeix la guerra a partir del xoc d’una deterioració del sistema republicà, que té el dret, i un alçament militar que vol el poder i té la força. I això en concepte d’ideals té poca força.

Els protagonistes de la seva història són la gent que intenta sobreviure. En aquesta franja hi ha vencedors i vençuts?
En una Guerra Civil tothom perd. Ara bé, en aquest cas, si hi ha guanyador hi ha conqueridor, perquè l’exèrcit de Franco ocupa Barcelona. Però insisteixo, quan una societat arriba a l’absurd tràgic d’una guerra civil tothom perd, ja que s’abandona el respecte, la lleialtat, la convivència i la vida deixa de tenir preu.

Vostè explica les tortures que es cometien a les txeques. Té la sensació que usa temes encara pocs coneguts o fins i tot tabús?
Pot semblar que he anat a buscar les coses més negatives... Però aleshores quan cercaves un presoner -com fa el protagonista d’aquest llibre- calia recórrer una sèrie de txeques. Això no m’ho invento! Aplico les coses que he sentit contar. Les novel•les estan fetes de les vides dels individus.

En aquests moments la novel•la històrica està de moda...
Doncs jo la trobo molt feixuga. Crec que la novel•la històrica actual està sobrecarregada de documentació i el decorat es menja els personatges. Jo, però, no he volgut fer una novel•la històrica. Aquesta no és una novel•la de la Guerra Civil, sinó una novel•la que passa a la Guerra Civil. Si volgués demostrar alguna cosa hauria fet un assaig.

I, en un assaig, escriuria que la Guerra Civil ja és un episodi històric superat?
Azaña va ser un polític que es va equivocar en moltes coses però al final va fer un gran discurs a l’alçada de la derrota que es deia “Paz, piedad y perdón” . Tota forma de memòria històrica que pretén reviure l’enfrontament entre uns i altres no és positiva. Tampoc no crec en l’oblit, en absolut. Cal buscar la veritat.

Segons vostè, això va ser la Llei de la Memòria Històrica?
Hem passat per etapes d’història cent per cent franquista, després republicana, altra volta dretana... i ara estem en una etapa més equànime. Penso que el debat de la memòria històrica ha aixecat els pitjors instints de l’esquerra més salvatge i de la dreta més radical.

En quin sentit?
Uns perquè s’han oblidat que també hi havia morts a l’altre costat – com les víctimes de la persecució religiosa – i els altres perquè sempre han pretès justificar Franco. Si la conseqüència d’un procés de memòria històrica és això, en alguna cosa ens estem equivocant.

Per tant, quina seria la seva formula?
En conjunt hem de comprendre el passat i no prejutjar tant, perquè prejutjar implica buscar bons i dolents abans d’hora. Per tant, cal buscar la veritat, comprendre com hem estat i com podem ser sense catalogar. Ja sé que això sona molt idealista, però això és el que crec.

El nou govern del PP podria fer aflorar la visió de la història d’aquesta dreta més radical?
Si això passa, seran grups minoritaris i concentrats a certs grups mediàtics. Per sort, en aquest cas, la crisi econòmica es menjarà totes les energies de fer coses. Sempre hi ha excèntrics. Ahir, per exemple, tres-centes persones van celebrar a la Font de Canaletes la mort de Fraga. Estem en una societat en la qual es pot ser absolutament crític... Però celebrar la mort d’algú? Em sembla detestable.

Alguns intel•lectuals ja comparen la crisi econòmica actual amb la situació dels anys vint i aventuren, com aleshores, l’aparició de possibles moviments populistes i conflictes bèl•lics. És una comparativa exagerada?
Sí, i per distintes coses. Catalunya i Espanya han canviat món. En aquell moment érem una societat rural i amb moltes desigualtats socials, la lluita entre empresaris i sindicats era al carrer, no hi havia un sistema educatiu ni un estat del benestar universal, la família tenia menys recursos... Ara tenim tot això com a coixí i, a més, estem a la UE i a l’OTAN, és a dir, no estem aïllats.

I podrien haver brots de violència?
No ho veig. La immigració va semblar que ho podia generar, però ara part de la immigració marxa. A Catalunya molta gent considera que el model de l’any 1978 és insuficient però evidentment és menys centralitzador i implica un major repartiment territorial de l’Estat que la Constitució republicana . El problema és econòmic i el model de finançament no acabarà en guerra civil.

I l’aparició generalitzada d’un populisme dretà a Europa que acontenti els desencantats amb la política...?
A França Jean Marie Le Pen està a dos punts de Sarkozy en les properes eleccions presidencials. La globalització i la crisi econòmica fa pànic i això ens converteix en molt manipulables per l’extrema dreta. La majoria de països europeus ja en tenen un. Sobretot és important que aquestes formacions estiguin als Parlaments, perquè així s’equilibren les coses.

I aquí? Tindrà un paper l’extrema dreta?
Aquí Alianza Popular va servir per integrar-la, però jo crec que algun dia sortirà perquè hi ha periodistes i gent de mal viure que la volen i la desitgen. Aquesta, però, no és la temptació del Rajoy, tot el contrari. A diferència de l’aznarisme, que era de dreta dura, l’actual dirigisme del PP és de centre. Els dos detonants per l’aparició de l’extrema dreta serien la immigració i la crisi econòmica.

Doncs els tenim tots dos...
Sí, però la humanitat s’equivoca i rectifica. Per exemple, els problema de l’Europa dels anys trenta i un dels factors que porta Hitler al poder va ser la inflació. En canvi ara, per exigència d’Alemanya, la màxima prioritat del Banc Central Europeu és evitar-la. El sistema és prova i és error. La saviesa de la política és inventar les coses en el moment oportú.

Ja escriu un altre llibre... Què ens pot avançar?
Serà un diagnòstic sobre el pas del segle XX al segle XXI. Entre la caiguda del mur de Berlín i l’atemptat de les Torres Bessones vam creure que s’acabava la història i alguns van caure en un cert fatalisme. El meu llibre pretén explicar això i demostrar que el món ha passat per altres crisis i guerres i al final l’home sempre ha sabut reemprendre la seva capacitat creativa.

Un llibre optimista...
O realista! Però sempre val la pena generar una mica d’il•lusió de cara el futur.