Opinió

Tot sovint ens agrada pensar les dictadures com si un tirà enorme i gegantí tingués esclavitzada tota la seva població. Com si una mena de tità fora de tota mesura —Satan!— estigués oprimint un poble patidor i innocent, el qual, però, ansieja en desfer-se de les cadenes i respirar lliure. Aquesta imatge, no cal dir-ho, és errònia: les dictadures funcionen perquè, més enllà dels dictadors, hi ha unes elits i unes àmplies capes socials que li donen suport, que el festegen, que aplaudeixen el que fa, que ajuden les seves sòrdides polítiques, que les executen, que busquen en el poder recer i consol o feina segura, que senten que aquesta classe política autoritària és un remei per una malaltia pitjor. La imatge del dictador i la seva quadrilla com a opressors solitaris que tenen escanyada o hipnotitzada la massa social és falsa, fora de tot contrast amb dades històriques.

¿Per què la democràcia és avui un règim de vida en comú consensuat per les majories socials en els nostres països? Perquè la gent sent —tot i que cada vegada menys, ai…—, que la democràcia, com deia Churchill, és el pitjor règim a excepció dels altres, que sempre són autoritaris i repressius, a més de miserables (no hi ha dictadures amb abundància popular, i, si n’hi ha, aquesta mateixa abundància suposa el detonant de revoltes que desplacen els règim dictatorials cap a la democràcia o cap a altres formes d’autoritarisme més satisfactòries amb els fins llavors oprimits, que sovint esdevenen nous opressors, i etc.).

¿Per què aquest sentiment —conformar-se amb un règim si és un remei suposat per una malaltia pitjor— no hauria de ser el que van experimentar aquells que van donar suport a les diverses dictadures que assolaren el segle XX? ¿Fa falta recordar l’anticomunisme furiós del hitlerisme i del franquisme? ¿Fa falta recordar que el feixisme clerical espanyol se sostenia per una autoritat moral, l’Església, que va excomunicar en massa tots els comunistes però cap nazi, per exemple?

Repeteixo: la imatge d’un tirà solitari i un poble pur i patidor és una pel·lícula de la pitjor qualitat. Potser ens agradaria que fos certa perquè ens donaria una imatge de virtut molt tranquil·litzadora i podríem mirar el passat fent una clara divisió entre bons i dolents, però les coses no són així, sento recordar-ho. I tampoc no basta haver-se oposat a una dictadura per poder lluir com a demòcrata a les fotos —o ara anar a brindar amb cava a Canaletes—: són molts els que només veuen —encara!— tirania en el feixisme, però que estan disposats a donar arguments per justificar opressions civils quan es fan en nom de la igualtat de classes o de l’alliberament proletari. Són els que presenciaven aquell 11-S la incineració en directe de 3.000 persones al baix Manhattan —nord-americans, ai— i intentaven justificar els assassins.

Són els meus bons amics d’ultraesquerra que no saben el significat de la paraula Gulag, i que els sembla que Auschwitz és el nom de la infàmia més gran però Kolima els sona a nom d’una marca de galetes de nata. Han après —de manera esbiaixada, ideològicament dirigida— que l’horror polític només pot tenir un color, i que tot el que es faci des del color contrari —anticapitalisme, anticolonialisme, antiimperialisme, antifeixisme, etc.—, serà la més vistosa de les meravelles.

Tot això ve a tomb ara que s’ha mort Fraga Iribarne. Els uns han volgut amagar-nos que va ser un ministre de Franco, i els altres han carregat les tintes amb aquest fet, com si la dictadura de Franco, ho reitero, fos un assumpte de Fraga i quatre amics amb la camisa negra que mossegaven la nuca a milions de persones, i no un embrutiment col·lectiu, una complicitat comunal en la infàmia que va emmetzinar la vida de milions d’individus.

Centrar-se en Fraga —tot citant ‘la veritat’, ‘les coses pel seu nom’, etc. — i no afegir aquest punt em sembla una enorme impostura, sí, perquè Fraga, amb tota la seva ambivalència i transformisme, no és res més que una metàfora —adiposa i campanuda— del que ha estat Espanya durant els últims seixanta anys.

Aquest fàstic i aquesta complexitat —de repressor franquista a senador honorable, cantant al costat de la Trinca, en castellà, per cert, i rient-li les gràcies a TV3— és la nostra! ¿Democràcia tarada, doncs? ¿I per què? ¿Per què no guanyen els teus? Cagar-se en aquesta democràcia perquè no arribes a final de mes o perquè la teva nació no està a l’alçada de les teves llagrimetes patriòtiques només és fer franquisme d’una qualitat més moderneta. ¿No volies votar? ¿No volies règim de llibertats? Aquí els tens! Fraga te’ls va servir en safata! ¿O esperaves que la democràcia fos un pim-pam-pum patriòtic i justicier? Ni Fraga aspirava a tant!

¿I pot ser no és lloable que un falangista de cop i volta abraci la democràcia? Pitjor seria que no ho hagués fet, ¿no us sembla? O pitjor són tots aquells que el fan —ara que és mort!— boc expiatori dels seus deliris puritans, com si en Fraga hagués estat l’impediment d’algun enlairament nacional o d’alguna revolució proletària que va quedar en el tinter. Que Catalunya o Espanya no respongui a allò que hom creu que és la veritat és una cosa; l’altra és fer de Fraga el culpable de tot —o pintar-lo com un Eichmann—, i no responsabilitzar a una ciutadania que no té —ni tenia durant el franquisme— altres necessitats que les que demostra dia rere dia. Tinguem en compte que si els amics de Fraga s’alçaren contra la democràcia de la República també ho feren perquè la considerava insatisfactòria, potser tant com els que la senten ara (per culpa del fantasma de Fraga i dels tripijocs de la Transició).

I una altra cosa graciosa: els crims de la dictadura no van ser mai jutjats, és ben cert, ni tampoc els de l’altre bàndol. Això, però, no impedeix ningú de parlar-ne, de publicar, d’investigar i dir el que vulgui (se’n diu llibertat d’opinió: fruit d’aquesta democràcia de fireta que tant de gust difamem amb la panxa ben plena).

Tinc la veritat de Paul Preston: ¿per què necessito la de Garzón? Deixem ja de fer-nos trampes, va, i deixem ja d’invocar LA VERITAT quan som els primers en retallar aquí o allà per motius estratègics.