Opinió

Estarem d’acord que el carajillisme és un estil de vida. Que les escurabutxaques et donen petons de tornavís amb gust de vodka amb taronja. Que aquella safata de mandonguilles amb sèpia inundada de tomata de pot -i que et mira desconfiada des de el vidre refrigerat- et pot atacar en qualsevol instant amb un M-16. Per això quan vaig veure entrar aquell vell amb la bata em vaig desconcertar.

80? 85? La mata de cabells blancs com si fossin ales d’avió foradades. Batí ratat blau infantil de postguerra i ratlles reumàtiques que un dia van ser blanques. Cames color bossa de congelat. Mitjons grana rebregats. Espardenyes d’estar per casa model és-un-miracle-que-no-tinguin-més-forats-dels-que-ja-tenen. S’aferra a una bossa de plàstic: dins un bric de llet. Li serveixen un vas de llet calenta. Xarrupa com un pollet. Mastega quatre frases. Se’n va.

M’ho diu el del bar. Es veu que ve un cop per setmana. És del barri. D’aquells de tota la vida: que vol dir d’aquells que hi eren abans de tot i que tot els ha passat per sobre. Parla un català amb algunes expressions inexistents: a la frontera entre el lletraferit i el primer quillisme de fa dos segles. Sí, és un d’aquells milers de padrins de supervivència de pensió mínima. D’aquells que viuen sols. D’aquells que ningú sap que existeixen. Vida de fantasma.

Mentre el vell s’aferra a un cartró de llet Carme Chacón ho fa “aferrissadament” contra el pacte fiscal. Amb “uñas y dientes”, diu la niña del exorcista. Per què? Per què no tenim dret als nostres diners? Per què no els defensa Chacón que diu que és catalana? Està condemnant la socialista espanyola-catalana-ciutadana-de-tot-arreu-i-perquè-no-hi-ha-més-llocs-a-la-capa-de-laterra als milers d’avis del pot de llet? A totes les persones que viuen marginalment a casa nostra? A les que volen progressar? Chacón que tant posa com a model al seu avi ara li vol fer això a la resta d’avis? Ella, i la seva família, que van tenir l’oportunitat, negarà l’oportunitat a tots els catalans per tenir un futur?

Sí, Chacón s’ha passat els mesos electorals posant de model el seu avi. El seu referent. Aquella família que va venir d’Osca el 1920. Que va progressar. Fixa’t. Ara la néta aspira a liderar el PSOE, a ser Presidenta del Govern espanyol. Si tu sí, per què els demés no? Llicenciada en demagògia de plastilina. En gat per llebre model Vogue. En trilerisme de pseudo pijeria improductiva. És sorprenent que algú a qui Catalunya li ha donat tot ella s’entesti en voler negar-li tot. Malaltís, desconcertant però així està el país. Aquesta és la foto: som padrins que surten amb bata esporuguits, per comprar un bric de llet: com un superman que anés vestit amb criptonita. I ella, Chacón, prepotent, somrient, dient-nos no: que no tenim dret als nostres diners, que no podem ser independents, que no podem ser res. Ho diu ella.

Ella que defensa la memòria del seu avi: anarquista de la CNT. En canvi d’altres no podem defensar la memòria dels que no van ser ni anarquistes, comunistes, socialistes, trotskistes, o trapezistes. No comptem. No valem. Ella sí, nosaltres, no. Ella no vol que tinguem els nostres diners. Que els gestionem. Ella, ella es diu socialista i està fent botifarra a tots: als marginats, als pobres, al treballadors, a les classes mitges, al meu gat, a l’amic del meu gat, al braç de gitano que somia muntar una pastisseria.... Qui pot estimar Chacón? Qui pot voler els seus referents? L’anarquisme?

L’anarquisme que com deia Joan Sales (a qui Chacón ni coneix, perquè òbviament per ella n’hi ha que no comptem), curiosament, té els mateixos colors que la Falange: roig i negre. L’anarquisme (exceptuem els trentistes i Peiró i companyia), aquell que, curiosament, “La “dialéctica de los puños y las pistolas” de José Antonio ¿no ve a ser la “acción directa” tan predicada pels anarquistes? L’odi a la democràcia i a les eleccions els són comuns (tots recordem allò de “Obreros, no votar” amb què els anarquistes solien empastifar les parets); l’aversió a Catalunya també” (18 d’octubre de 1936). És això: el color del caciquisme.

Chacón avui és la continuació de l’etern caciquisme espanyol. Primer aquell de señoritos que ho governaven tot a cop de copa d’anís i casinet. Després el caciquisme dels exaltats, dels anarquistes, dels feixistes. I ara aquest caciquisme estètic, de pose. Caciquisme de nou ric, de pintallavis i perfum. Caciquisme banal, però de crueltat màxima. Caciquisme contra Catalunya. Contra tota Catalunya: contra els mestres, jardiners, bombers, advocats, prostitutes, informàtics, drogoaddictes, jubilats, botiguers, enginyers, podòlegs, carteristes... Contra tots. Tots som els seus treballadors, els colons. Chacón, potser és catalana, però va contra Catalunya. Ella que ha tingut futur en aquest país no vol que continuï el demà pels demès. Això és... caciquisme.

Ignora Chacón que fa un segle els catalans vam ser els primers que vam acabar amb el caciquisme. Ignora que ella no és el poble: el poble som nosaltres. Ella és la cacic que ens oprimeix. Ella és el caciquisme que no vol que tinguem diners per comprar un bric de llet. Camarades, uniu-vos. Per una Catalunya amb llet (i vaca) per a tots.