L’estiu de 2003 feia calor de gelat desfet enmig del carrer. Servidor suat feia un reportatge sobre dards electrònics. Un fenomen brutal de socialització. Un país de bars i pubs de primera hora del matí a darrera de la nit: La Catalunya Blue Velvet. Criatures, hores i hores, llençant contra la diana amb llumetes. Aquells “clacs” de plàstic. Com a tots li vaig fer unes preguntes. Es deia Javi. La vam fer petar. Fins que m’ho va dir: “jo sóc un ex quillo”. Vaig al•lucinar cogombres escabetxats amb bitxo reconsagrat. No ho hagués dit mai.

Ell havia crescut a cop de rebobinat de VHS als vuitanta. Perros Callejeros (1977) eren el Supermans de molts barris. Els Toretes eren una classe social. Herois urbans amb puny de navalla i capa de porro. El vol més alt del nostre home va ser el robatori d’unes sabatilles esportives (les nike, o reebook desembarcaven i eren objectes de desig) a un noi que passava pel barri. La detenció. Es va reformar. Tirava dards, tenia una bona feina, una dona i dos fills i anava a classes de català. Ara era un ex quillo.

Aquesta setmana he pensat amb el Javi (i en molts dels que formaran part de la meva Història del quillisme català). TV3 ha emès Jo sóc la Juani (2006). L’hauran vist? Què en pensaran? La Juani, la neoquilla: 18 anys, caixera, arracades d’anella d’ós de circ, pintallavis de llum de discoteca, un Jonah encefalograma pla de novio, una vida de tuning hi-hi-ha-ha. Però la Juani i la Vane (la súper amiga) són perpètuament infelices. Sort que tenen un somni: ser actrius. Maleta i cap a Madrid. Després a Los Ángeles. Com ha canviat el conte oi, ventafocs?

El somni del quillo català passa de robar unes sabatilles esportives a ser actriu. Això sí que és la gimcana de la droga: del porro, passant per la heroïna, la cocaïna, a les pastilletes. Un flipe, nen. Abans no et calia moure’t de Catalunya: robaves i tot. Ara has de fotre el camp. I ara qualsevol neoquilla Juani pot ser actriu o una reencarnació d’un Teràpsid amb permanent. És el retrat, com abrillantador tuning, de la societat del tot és possible. Que vostè és ruc com una sabata pudenta i forada? No s’amoïni! Fotis un tros d’arengada vitamínica i es convertirà en un físic post nuclear amb poders de plutoni enriquit. Tothom pot complir els seus somnis. Aquesta frase deu ser l’estafa més gran de la història de la humanitat i de l’animalitat.

És increïble. Mentida. Com el fet que TV3 passés la peli doblada al català. Si és fals que una zebra daltònica es pugui convertir en un castor capat també ho és que el determinat ambient quillo que plasma la peli parli català. I ep, defenso i demostro que hi ha una part dels quillos a Catalunya que parlen català: el quillisme és la nova classe mitja. Miràvem la peli i allò ens semblava ciència ficció. Droga dura. Una al•lucinació. Ningú s’ho va creure. Com el país, la societat, que vol La Juani: imaginari. De Ventafocs, de Peter Pan: creeesserrr yo jamássss!!!! On qualsevol, només amb el títol d’anís el Mono, pot ser enginyer de telecomunicacions, o nigromant. La Catalunya Juani és la gran plaga bíblica que assola el país.

Serps, llagostes, escorpins... un bufet lliure de cuques. Per triar i remenar. Malgrat les oportunitats per formar-se a la Juani se la sudara, perquè ella només vol complir el seu somni: ser actriu, o astronauta, o guineu dissecada a un menjador. Malgrat la immersió Juani no parla, ni parlarà català (només a TV3, que tampoc mirarà). Li sua. I li suara tot perquè la seva filosofia per a la vida és: la suamenta. Com aquella nit d’estiu que vaig entrevistar al Javi ara la pregunta és de brutal suor freda: Si hem recuperat, rehabilitat, per a la societat a Javi, l’ex quillo, com és que oferint totes les eines a les Juanis ens està sortint un país amb el tant per cent més elevat de la galàxia de quillos i de flipats?