Cultura

Més d’un any de després de l’inici de la legislatura del govern d’Artur Mas el Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC), amb seu al Palau de Mar, encara no disposa de director, ni de cap òrgan de referència que faci de vincle entre els seus treballadors i el departament de presidència, del qual administrativament depèn.

Encara que segons la pròpia pàgina web de la Generalitat “el CHCC és un dels centres de referència de l’administració catalana en matèria d’història” aquest des de fa alguns anys està submís a la decadència i en el darrer ha quedat completament desemparat a l’espera que l’executiu convergent decideixi quin és el seu futur.

Davant aquesta incertesa, un grup d’historiadors vinculats al Centre han demanat al govern català mitjançant un escrit al qual ha tingut accés el Singular Digital que el CHCC es mantingui obert i independent, és a dir, que “no sigui absorbit per un altre organisme o ens, perquè això el reduiria a un centre de documentació, sense capacitat investigadora” i que sigui escollit amb urgència “un director de vàlua professional i no de caràcter polític”. Fins i tot, proposen, si no hi ha pressupost, que “un Consell Assessor interí, sense cobrar” ocupi temporalment el buit directiu.

Què fer amb el trencaclosques de la història?

De fet, el CHCC només és una peça d’un trencaclosques d’organismes catalans que treballen per la història de Catalunya i que durant el tripartit per qüestions partidistes van quedar dividits entre diverses conselleries: Museu d’Història de Catalunya i Arxiu Nacional de Catalunya (ambdós depenen de Cultura), CHCC (depèn de Vicepresidència) i el Memorial Democràtic (depèn de Governació).

Com a solució, l’historiador Jordi Oliva, un dels signants de l’escrit en defensa del CHCC, es mostra favorable a “tornar a l’estat anterior a la creació del Memorial”, és dir, quan “el Museu es dedicava a la memòria, el Centre a la recerca i l’ANC a la documentació”. Per tant, segons ell, “si algú ha de desaparèixer és el Memorial”, ja que neix per qüestions polítiques i adquirint competències d’altres organismes.

El darrer director del Centre, l’historiador Josep Maria Roig Rosich, que va dimitir el febrer del 2011 perquè “no volia ser corresponsable” de la situació del Centre i “d’un govern que no tenia un futur clar per aquest”, va proposar sense èxit que aquests dos anys de dificultats econòmiques servissin per “enfortir” el CHCC i convertir-lo en un veritable centre de recerca històrica de Catalunya, tipus el Collège de France.

En cap cas, però, Roig Rosich, va creure idoni, com plantejaven alguns historiadors vinculats amb el nou govern incloure’l en un gran conglomerat d’organitzacions – possibilitat que encara no ha estat descartada- perquè això suposaria la seva desaparició.

I, en la mateixa línia, Joaquim Albareda, que el 2006 va participar en la gestió del CHCC i en la redacció d’un pla de futur per garantir la seva continuïtat, també considera que “Catalunya ha de tenir un centre d’aquestes característiques, però s’hauria d’ampliar a altres èpoques” per trencar el procés de decadència en què es troba..

De fet, els historiadors i els treballadors només demanen que acabi aquest periode d'incertesa. Ara per ara, però, des de fonts del departament de Presidència es limiten a contestar que el pressupost del CHCC per aquest 2012, serà igual que el 2011, 50.000 euros –quantitat en la qual no estan inclosos el salaris dels quatre funcionaris adscrits- i, per tant, “seguirà funcionant”.

L’únic centre que ajuda la història de Catalunya en català

El CHCC va ser creat el 1984 amb la voluntat de recuperar la memòria històrica de Catalunya. El seu primer director, i durant un període de quinze anys, va ser l’historiador Josep Benet. Des del primer dia la seva principal tasca ha estat l’ajuda a la recerca històrica i a la publicació i difusió de la història de Catalunya feta en català, un suport molt ben valorat per a historiadors i editors.

Fins ara, perquè el 2011 ja no se’n van donar, el CHCC era la única institució que oferia ajudes a la investigació i recerca d’història de Catalunya en català. “La Universitat no dóna finançament a aquest tipus de recerca perquè sinó són en anglès i de temes més generals no ajuden a meritar”, adverteix l’exdirector.

Les editorials comptaven amb aquest suport i sense ell “alguns projectes s’han quedat al calaix”, segons Montse Ayats, directora d’Eumo Editorial. “Les ajudes eren fonamentals per les editorials que volem continuar treballant per la historiografia del país, per la microhistòria”, afirma. De la mateixa opinió és Anna Maria Macià, gerent de Publicacions de l’Abadia de Montserrat: “Malgrat eren petites aportacions ens permetien tirar endavant certs llibres, amb els quals no ens fèiem rics i pels quals ara no podem arriscar”.

Durant el tripartit el CHCC també va adquirir altres funcions: col•laborar amb la política de commemoracions de la Generalitat i fer recerques històriques per encàrrec, com ha estat el cas de la recopilació dels informes dels consolats a Barcelona durant la Guerra Civil; un estudi sobre el cost humà de la Guerra Civil, és dir, recopilació de totes les víctimes del conflicte a Catalunya; i un recull de tota la documentació anticatalanista del segle XIX. Tots tres, resten inacabats per la situació del Centre, segons el darrer director.

Un centre desconegut, però necessari per a una nació

Els propis implicats reconeixen que el CHCC és un organisme desconegut per la majoria de catalans, malgrat compte amb una biblioteca de 16.000 volums i custodia les fotografies dels bombardejos de Barcelona durant la Guerra Civil, entre altres donacions. “El Centre sempre ha estat un germà pobre dins l’organisme de la Generalitat”, es lamenta Roig Rosich, “però amb poc pressupost fèiem grans coses”.

En definitiva el clam és demanar al govern que lluiti pel Centre i la història del país. “Cal valorar el que s’ha fet i ser conscient dels que podem perdre si tenim en compte que la nostra identitat es basa en la llengua i la cultura”, afirma Oliva. I afegeixen des d’Eumo: “Un país com Catalunya necessita que la seva història sigui divulgada i els editors no ho podem fer sense ajuda”. “Cal fer un plantejament perquè un país que perd les institucions culturals no funciona”, conclou Albareda.