Opinió

Erri de Luca
El dia abans de la felicitat
Alzira: Bromera, 2011

Les generacions més joves d'aquest Occident de luxes no coneixen el que diverses generacions anteriors coneixen de primera mà: la misèria d'una postguerra.

Potser sóc d'un idealisme romàntic considerable, però si he de parlar de la vida dels nostres avis us puc dir que en molts casos tenien mancances de primer ordre. I van ser feliços la major part de les seves vides. Sense Facebook, ni Twitter, ni cremes facials que valen una ronyonada; i de vegades sense fer vacances i treballant setze hores al dia. El dia abans de la felicitat m'ha provocat una fidelització quasi immediata a Erri de Luca (Nàpols, 1950), de qui ja tinc ganes de llegir-ne més obres. La gent de Bromera és la segona volta que el publica perquè ja va fer-ho amb El pes de la papallona.

De fet, aquest títol, El dia abans de la felicitat (a parer meu magnífic) apareix diverses vegades al text, i encarna una esperança que en dies com aquests és molt positiva: pensar que l'endemà serà el dia on trobrarem, finalment, la felicitat. Una felicitat no utòpica, sincera, propera. I, en conseqüència, la crossa que ens ajudarà a caminar dia rere dia. Vaja, una versió del Qui dia passa any empeny però sense aquest 'na fent. Però no vull ser reduccionista perquè no és simple. Aquesta novel•la breu —118 pàgines— ha trobat la concisió, la mida justa on res no sobra i on res no hi manca. Una construcció molt ben travada, que avança progressivament segons la lògica del temps, però sempre des d'un present per al narrador que ens narra el seu passat.

En traducció d'Anna Casassas podem gaudir d'una narrativa molt neta, sense floritures, però lírica quan convé i d'una gran elegància en qualsevol dels casos. S'hi narra, en primera persona, la vida d'un jove napolità orfe que viu a cura de Don Gaetano, el porter d'una casa. És aleshores quan mitjançant aquests dos personatges —molt ben definits— aquesta veu del noi comença a explicar-nos els primers records que té de la infància, quan el feixisme de Mussolini encara dominava, fins assolir la maduresa. Però el jove experimentarà aquest viatge d'una manera atípica: Don Gaetano li fa de pare, però la resta de la família són els xiquets del carrer, les veïnes de la casa, el vell sabater La Capa malgirbat que temen i alhora estimen.

Per sobre de tot això, aquesta obra de De Luca té un sentiment de comunitat, de pertinença a un col•lectiu, extremadament fort. Per al xiquet, el primer cercle és Don Gaetano; després ho serà l'altra gent, inclòs un amor; i Nàpols i la mar: «Estàvem ben sols, "o vient" havia tancat la ciutat a casa.». Potser tota aquesta referencialitat no fa més que dir-nos que la família cadascú la concep d'una manera diferent, i no per això ni millor ni pitjor que les altres.

No puc fer altra cosa que recomanar-vos la lectura d'Erri de Luca: transmet un vitalisme sincer i, alhora, l'esperança i convicció que el món no és tan lleig ni nefast com sembla. Sempre som al dia abans de la felicitat.