Opinió

Excel·lent, el documental "Fora de joc", que va emetre dies enrere el canal Esport 3, dirigit per Jordi Finestres i produït per la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes. Cinquanta-un minuts esplèndids que mereixerien ser emesos de nou per TV3 o pel Canal 33 –els espais 30 minuts i Sense ficció serien ideals– a fi que arribés a un públic més ampli. Aquest documental explica fil per randa les maniobres, les pressions, els tripijocs, les amenaces i les coaccions que va exercir el govern espanyol del PSOE per frenar el reconeixement internacional de Catalunya en l’àmbit esportiu i recull els testimonis d’Isidre Oliveras de la Riva, expresident de la Federació Internacional de Patinatge, Ramon Basiana, president de la Federació Catalana de Patinatge, Jordi Roche, expresident de la Federació Catalana de Futbol, Ivan Tibau i Miquel Masoliver, exjugadors d’hoquei patins, Ignasi Doñate, expresident del Comitè Olímpic de Catalunya, Joan Ricart, president de la Federació Catalana de Bitlles i Bowling, Enric Piquet, president de la Federació Catalana de Bàsquet, Joan Laporta, expresident del FC Barcelona, i, entre d’altres, Xavier Vinyals, president de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes. Tots ells narren els fets que es van desencadenar a partir del 26 de març de 2004, data en què el Comitè Central de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS), reunit a Miami, va admetre provisionalment Catalunya.

Vuit mesos després, el 26 de novembre d’aquell mateix any, les intrigues i les maquinacions sibil·lines del ministre espanyol d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, ordenant als ambaixadors que pressionessin els diferents governs estatals per tal que aquests, al seu torn, comminessin els presidents de les federacions dels seus països a votar contra Catalunya, van fer que l’Assemblea General de la Federació Internacional de Patinatge, celebrada a la ciutat nord-americana de Fresno, tombés la decisió inicial del Comitè Central i Catalunya no fos admesa. La votació a més a més, va ser una autèntica tupinada.

• Rafael Niubó, exsecretari general de l’Esport de la Generalitat: “Hi va haver molts passadissos i gent que es va sentir pressionada, hi va haver gent que va tenir dificultats per arribar a l’Assemblea perquè no aconseguia entrar al país”.
• Carlos Orlando Ferreira, president de la Confederació Panamericana de Patinatge: “Quan era a Fresno, vaig rebre una trucada de Colòmbia, de la meva família, que em deia que hi havia persones estranyes davant de casa meva. Fins avui no sé d’on venien aquelles amenaces. Però ho vaig comunicar a les autoritats colombianes. Va ser el mateix dia de la votació”.
• Armando Quintanilla, president de la Confederació Sud-americana de Patinatge: “Amenaces i telèfons intervinguts sí que en vaig tenir. Sí que van trucar a casa meva i també va ser amenaçat un dels meus fills. Sí que hi va haver pressions de la Federació Espanyola exigint que no es podia votar a favor de Catalunya, trucant a la nostra Federació, enviant correus electrònics i arribant a dir que “avui Espanya pot venir a ajudar a Xile”, cosa que no ha fet mai en tota la seva història”.
• Xavier Vinyals, president de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes: “Em van confondre de persona. Jo em dic Xavier de nom, i la persona que esperaven també es diu Xavier, que és el gerent de la Federació Espanyola de Patinatge. I, en confondre’m, em venien a saludar els representants de països en vies de desenvolupament fent-me l’ullet –perquè havien parlat amb l’altre Xavier per telèfon– i em preguntaven per uns sobres. I quan l’esmentat Xavier va arribar el vaig veure al lavabo de la sala on es feien les votacions fent córrer els sobres. Què contenien aquells sobres? No ho sé, però m’ho puc imaginar”.
• Carmelo Paniagua, president de la Federació Espanyola de Patinatge al faristol de l’Assemblea de Roma: “Em pot dir el senyor Basiana amb quin passaport s’ha acreditat per poder estar en aquesta Assemblea? Mirin, els ensenyaré el passaport que tenen el senyor Basiana i la resta de representants de la Federació Catalana. Aquest és el passaport, i hi diu Espanya”.

Arribats aquí, caldria dir que entre el passaport espanyol del senyor Paniagua i el dels representants catalans hi havia una diferència ben clara: mentre el primer el duia per voluntat pròpia, els segons el duien per imposició. De tota manera, amb el relat d’aquests fets ja ens podem fer una idea de fins a quins extrems de baixesa moral, de cinisme i de prepotència és capaç d’arribar Espanya per impedir que Catalunya pugui competir internacionalment. La qüestió, ara, rau a saber què som capaços de fer nosaltres per exercir els nostres drets. I quan dic nosaltres em refereixo al nostre govern i als nostres esportistes. El govern agrairia que els esportistes es plantessin i els esportistes esperen que qui es planti sigui el govern. Mentrestant, però, els anys van passant –el mig milió de signatures presentades al Parlament data del 1999– i el missatge que rebem dels nostres dirigents és de resignació cristiana.

Tanmateix, no és cert que no puguem competir perquè no tenim Estat. No competim perquè no creiem en nosaltres i perquè no estem disposats a donar la cara pels drets del nostre país. Els honors, els afalacs i els milions que rebem per vestir la samarreta de ‘la roja’ ens interessen més que no pas plantar-nos i dir: “Si no puc jugar en la selecció de Catalunya no ho faré en cap altra”. Però juguem en una altra selecció. I tant que hi juguem. I aquesta altra és l’espanyola, que és precisament la selecció del país que impedeix que Catalunya pugui tenir selecció. Sembla el joc dels disbarats, això, però els catalans som així d’originals, fins al punt que els esportistes d’elit consultats van declinar aparèixer en el documental. I com que no som capaços de plantar-nos en bloc tot dient a Espanya que ja n’hi ha prou de guanyar títols i de penjar-se medalles a costa nostra, ens lamentem, fem el ploricó i juguem un partit de costellada per Nadal. Ja ho diu la vella dita: per Nadal un pas de pardal.