Opinió

Potser fins i tot jo aniria a l’església. Crec que en tota persona hi ha una ànsia d’espiritualitat —de ganes de sentir-se en contacte amb reductes d’absolut—, i, per altra banda, el missatge moral que ofereix el cristianisme és absolutament defensable; m’agrada, hi simpatitzo, m’emociona en molts del seus arguments, i Jesús em sembla, fins a on l’arribo a entendre, un tipus admirable, tot i que no crec que en morir-me vagi al cel —ni a l’infern—, i ni que torni a veure els meus avis morts, ni tan sols crec que vegi res de res, ni colors ni animalons ni nans amb barba, ni cap mena d’espera eterna, cap paradís climatitzat, la buidor més esfereïdora en tacar els ulls, definitivament. Il gorgo, que diu el poeta. Tot i això, em cauen bé certs cristians, els enraonats, els matisadament moralistes, els que no van perseguint infidels ni creient-se superiors perquè ells sí que han vist aquesta llum que a mi em passa desapercebuda —què hi farem—, cristians que respecten els altres en les seves descreences, en les seves fes de signe invers, o amb les seves idolatries de saldo.

Si l’església fos un lloc on marcar-nos un propòsit de bondat i d’amor, de perdó i de convivència, més enllà de contes inaferrables sobre altres mons, potser jo aniria l’església, sí, i m’agradaria sentir parlar un capellà —algun home admirable i de mirada franca, i no aquests buròcrates de l’esperit— de tots aquests problemes: de la misericòrdia, de la gratitud, de la puresa, de la generositat i la justícia, de la compassió i la bona fe. Tot això estaria molt bé, i reitero que m’agradaria simpatitzar amb aquesta voluntat, potser aniria dos o tres cops a l’any al temple, amb la mateixa mescla de curiositat i humor entreviat d’espant en què m’apropo de tant en tant al camp de Barça. A veure què fan. A veure què diuen. No ens ha de sorprendre que els referents morals de la ciutadania siguin els entrenadors de futbol amb un bon despertador: ¿I com podria ser d’una altra manera?

Explico tot això perquè l’Església catòlica em sembla que comet molts errors. Necessita amb urgència un nou Concili que aparqui poca-soltades —com la infal·libilitat del papa!— o que aprovi netejar els Evangelis d’acusacions antisemites (així, Marc 15, 6.15; Lluc 4, 28-30; o Mateu 3,7, on es diu que els jueus són ‘una raça d’escurçons’, entre moltes altres perles), les quals podrien ser acceptables en un text literari però no en un escrit que diu pretendre ser una guia per a la vida de milions de persones. A mi em sembla que tot això és més greu, més espantós, més immoral i vomitiu que no l’homosexualitat —o la pràctica del felching o la divertida klismafília. Algun periodista li hauria de demanar al cardenal de Barcelona què és pitjor, si la difamació en massa i la condemna a l’infern pels infidels o bé el bukkake amb noies sense estudis superiors.

Tot això ho esmento després de les declaracions de monsenyor Jaume Pujol a TV3, perquè sé que toca que alguns extremats treguin totes les torxes i ens demostrin que ells són els meravellosos, i que els capellans són tots uns cafres i que els hem d’expulsar de la festa. Aquest anticlericalisme de lladres i serenos, que ens dóna esbarjo un parell de vegades a l’any. Hi ha una forma de dogmatisme tan poca-solta i tan groller com el del propi capellà Pujol: és la mateixa estupidesa flamejant; si el capellà carrega intolerant contra homosexuals i contra la igualtat entre sexes —la dona com a mestressa de casa, i mai com a ministra de la fe, abnegada al seu home, ‘el menut de la casa’, etc.—, ara toca carregar contra els capellans i les seves anacròniques inclinacions mantegoses, reproduint el vici que es diu calumniar.

I així s’acaba fent de capellà però de la desesperança, inquisidor amb un codi materialista, intransigent amb els intransigents, com si aquest capellanet inofensiu no fos més aviat una criatura irrisòria i digna de llàstima —un pobre senyoret fadrí sense solta ni volta, que s’ha deixat enganyar per la bellesa d’unes quantes metàfores— que no un Torquemada arnat, disposat a tornar per perseguir els desviats. Mereix més la riallada i la ironia que no que se’l pengi per no acabar d’entendre, no només a quin món viu —a la seva edat!—, sinó també què són i què fan les persones, com si la sexualitat de tots nosaltres fos un assumpte en el qual ell, i els seus amiguets de la sotana, hi tinguessin alguna cosa a dir (com si la seva feina fos controlar on entren i d’on surten les nostres crestes; cobradors d’un peatge a l’entrecuix, fiscals de “les parts pudentes”, inquisidors de les alcoves, pastors de fetus, etc.).

I això que, segons el seu Catecisme, tenen prohibit ‘aixecar falsos testimonis’ (art. 2476 del Catecisme), cosa de la qual en són, però, professionals, sobretot aquells senyors de barba blanca que van difamant de tot i tothom mentre paren la mà devers l’arquebisbat i es fan d’or escopint a la pròpia sopa.

Deixem-ho córrer.