Opinió

El nostre país té l’estremidora capacitat de què quan sembla que no podem caure més baix, caiem. Ens superem a nosaltres mateixos en una espiral diabòlica que sembla no tenir fi. La penúltima de les nostres piruetes de fonambulistes coixos ha estat el patètic anunci del mossos d’esquadra de protestar deixant d’utilitzar la llengua del país que serveixen. La darrera, l’elevació del feixista Fraga als altars de la honorabilitat de la transició, banalitzant els crims d'un règim genocida. Tranquils, mentre vostès llegeixen aquestes ratlles, a hores d’ara és molt probable que hagin esclatat uns nous focs artificials i ens estiguem endinsant en un altre esglaó cap al no-res.

El dia a dia a Catalunya es fa tan insuportable –per utilitzar les paraules del professor Sala i Martín– que depassa l’absurditat, com si no fos possible, com si es tractés d’una pel·lícula de sèrie B estrenada en un barri del suburbi més desballestat. No pot ser veritat, no pot existir en la realitat un tros de terra on passin les coses que passen a Catalunya. S'han assajat desenes d'intents per comprendre'ns però l'única resposta possible és que el nostre país no existeix, no és real, vivim en un show de Truman nacional.

Suposo que recorden la pel·lícula. Truman Burbank és un individu amb una vida rutinària que es desenvolupa en un poble americà rutinari. Truman, però, desconeix que viu en un immens plató televisiu. Accepta la visió del que l’envolta i creu que el món és allò que veu. És un home atrapat per una realitat imposada, fictícia, creada per una gran cadena de televisió per a servir d’espectacle a les masses, un reality show per augmentar les audiències. Tota la seva vida és una mentida colossal.

Renuncio a entendre’ns si no és a través de la mateixa mirada del show de Truman. Algú, fora del plató, s’està fent un tip de riure, amb nosaltres. I no seré jo qui li demani que s'aturi; l’espectacle és notable, d'una eficàcia contrastada, portem anys fent riure el món sencer. Devem ocupar el prime time de nombroses cadenes internacionals i el share deu ser formidable, perquè el programa el renoven any rere any. I no sembla que les audiències decaiguin, perquè prova que ens posen al davant, prova que superem amb millor nota.

Vivim en un plató insuportable. L’única esperança que ens queda és fer com Truman, quan finalment s’adona del gran engany en què s’ha convertit la seva vida: pujar-se al veler i desafiar l’horitzó. Obrir la porta de la gàbia. Viure. D’una vegada, viure! Deixar enrere aquest malson insuportable. Respirar aire net. Ser. D’una vegada, ser! Agafar el control del nostre destí, abans que ens xucli la rutina i la buidor i el gris i el fàstic.