Opinió

Ningú no sap quins plans té el govern davant les contínues agressions que pateix la llengua catalana, però fóra bo que es definís en aquesta qüestió i que explicités què pensa fer per defensar-la. La llei de política lingüística existeix, certament, però de què serveix una llei que pot ser vulnerada impunement? En el seu capítol cinquè, el de l’activitat socioeconòmica, la llei diu el següent: “Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d’estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s’expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya”.

Tot i això, la vulneració de la llei, les agressions a la llengua i la discriminació dels catalanoparlants en tota mena d’establiments comercials són un fet perfectament constatable dia rere dia sense que les persones que en són víctimes rebin cap satisfacció ni vegin que les seves queixes tenen la més mínima utilitat. La llengua catalana, en ser abandonada a la seva sort pels diferents governs catalans, ha esdevingut aquell recipient que antigament es posava amb serradures en alguns llocs perquè la gent hi pogués escopir. Només cal moure’s pel país per veure la brutal marginació del català i la seva total invisibilitat fins i tot en les cartes de restaurants amb el nom en aquesta llengua. La situació, per tant, és molt greu. Tanmateix, des del govern, ningú no diu absolutament res.

Les agressions, a més, són transversals i provenen de tota mena de negocis. Ho hem vist recentment en la denúncia formulada pel senyor Salvador Ramon, membre d’una família que va anar a Port Aventura:

• “Tant a l’entrada del pàrquing com a la taquilla de venda d’entrades, a informació, a la parada on maquillaven les criatures, a les entrades de les atraccions, als bars, a les botigues, a les paradetes de fira, preguntant horaris, comprant un gelat, ningú no em va voler respondre en la meva llengua. [...] S’hi negaven sistemàticament. Fa més de deu anys que cada any hi anem, i no hi tornarem més fins que l’empresa no respecti la terra que l’ha acollida i el poble que li dóna de menjar”.

Però fixem-nos en la cínica resposta de Port Aventura:

• “Atès el creixent nombre de visites internacionals (actualment, un terç del total), també és necessari incorporar a l’equip persones que dominin una o més llengües estrangeres, com el francès, l’anglès o el rus. Sovint costa trobar persones que dominin al mateix temps el rus (per exemple) i el català. No podem descartar, doncs, que durant la visita al parc trobin algun treballador que no els pugui atendre en català, però en són l’excepció”.

D’això se’n diu barra, perquè va ser precisament per això, perquè els qui no parlen català a Port Aventura són una “excepció”, que la família denunciant no va trobar ningú, absolutament ningú, que parlés la llengua del país ni a la taquilla de venda d’entrades, ni al pàrquing, ni a maquillatge d’infants, ni a les atraccions, ni a les botigues, ni als bars, ni en la consulta d’horaris, ni en les vendes de gelats o en les parades de fira. Ni tan sols a informació!

Un altre cas és el del badaloní Jordi Ros, un treballador d’Ikea que ha estat acomiadat per haver defensat un client a qui un guarda de seguretat obligava a parlar-li en espanyol:

• “Quan va entrar l’empleat de seguretat del torn nou li vaig explicar el que havia sentit i ell es va sentir orgullós del seu company. Sobtat, li vaig dir que per treballar aquí a Catalunya, com a mínim calia entendre l’idioma o almenys esforça-s’hi. Em va escridassar, em va dir a crits que això era Espanya i que jo era espanyol, i després va demanar a l’encarregada de caixes, la Sandra, que jo no treballés mai més allà, que no m’hi volia”.

El desenllaç d’aquest incident és que en Jordi Ros ha estat despatxat d’Ikea mentre que el guarda de seguretat continua treballant-hi. Algú s’imagina la mateixa situació en un establiment d’Estocolm? Algú s’imagina Ikea acomiadant un treballador per defensar un client a qui un guarda de seguretat no el deixava parlar en suec? Oi que no? Oi que l’acomiadat hauria estat el guarda de seguretat? Doncs el racisme lingüístic que patim a Catalunya és fruit de la indolència del nostre govern i de la nostra pròpia resignació. Pensem que totes les empreses necessiten els nostres diners per sobreviure –totes– i que els podem fer molt de mal si els tombem l’esquena i reaccionem amb dignitat. La dignitat, en aquest cas, es resumeix en una frase: si no hi ha català, no hi ha diners.