Hi ha un ampli sector de ciutadans que tot ho resol amb la paraula màgica: independència. Espanya ens exprimeix econòmicament, independència! Espanya no ens paga el que ens deu, independència! Espanya ens vol controlar el nostre pressupost, independència! El secret a tots els mals és la independència; és el medicament que ho guareix tot. Però després, a l’hora de la veritat, quan la ciutadania es manifesta a les urnes –que és a l’únic lloc on valen les elucubracions polítiques—, per exemple, a les eleccions per triar els parlamentaris de Catalunya, el mirall de la realitat ens diu que només l’11,56% de la població vota partits declaradament independentistes (7% a ERC, 10 diputats; 3,29% Solidaritat, 4 diputats; i 1,27% Reagrupament, 0 diputats) i que el 34,14% vota formacions que obertament han dit que no ho són (18,38% al PSC, 28 diputats; 12,37% al PP, 18 diputats; i 3,39% a Ciutadans, 3 diputats). Està clar que la paraula màgica, independència, no és suficient per convèncer el ciutadà.

També és curiós que davant l’evidència que el nostre finançament és insuficient, que regalem (per imperatiu legal) el 9% del PIB català a Espanya; que les inversions en infraestructures no són les estipulades estatutàriament, que no ens paguen el fons de competitivitat; després que els carrers de Barcelona s’omplin amb una milionada de persones que reclamaven el dret a decidir... venen les eleccions generals espanyoles i els partits que s’oposen, per exemple, al Pacte Fiscal proposat per CiU per resoldre el problema del finançament obtenen el 47,34% del vots (26,63% PSC i 20,71% PP) i un total de 25 diputats: i els que estan a favor del Pacte Fiscal es queden en el 44,5% del vots (CiU, el 29,35%; ICV, el 8,09% i ERC el 7,06%) i 22 diputats. És a dir, Catalunya protesta perquè el finançament autonòmic és injust, perquè paguem més del que podem i, a més, ni ens ho reconeixen, i els ciutadans surten al carrer a mostrar la seva indignació però quan van a votar, els partidaris de no tocar les coses (PSC i PP) guanyen als que sí que les volen canviar (CiU, ICV i ERC) per 2,84% dels vots i tres diputats.

Els indignats amb qui tothom tant es solidaritza protesten contra un sistema capitalista empiocat i contra un model polític encotillat però són incapaços de protestar contra un Estat que, parcialment, és el causant d’una part del problemes de Catalunya. Fins i tot, Carme Chacón, l’esperança blanca del PSC per frenar els tics uniformadors que proposta Alfredo Pérez Rubalcaba pel nou PSOE, ignora Catalunya i el seu partit, i opta per presentar la seva candidatura a liderar el socialisme espanyol a Andalusia.

Segurament, cada dia hi ha menys solucions per redreçar Catalunya que no passin per la independència. Però gastant el mot, utilitzant alegrement aquesta paraula ni es sensibilitza la població que és l’única via possible, ni s’impressiona un govern espanyol a qui no li treu el són les nostres amenaces desmentides per la realitat dels resultats electorals.

En aquests moments les energies s’han de posar en el sanejament econòmic dels comptes de la Generalitat (un tema que afecta tots i cadascun dels ciutadans que viuen en aquest país) i en la sensibilització de la població en el greuge comparatiu. Al debat d’investidura on el president del govern del PP, Mariano Rajoy, parlava de retallades i d’estrènyer el cinturó de les autonomies, també tranquil·litzava bascos i navarresos dient-los que les mesures a ells no els afectaran. Recordem que bascos i navarresos tenen un finançament que els permet recaptar tots els impostos i després pagar l’Estat pels serveis que aquest els presta; un model bo, beneit i defensat per PSOE i PP, que els permet mirar-se la crisi actual de lluny.

Si es volen solucionar les coses (amb independència o sense, a mi el model basc d’independència ja em sembla be) solament es pot explorar la via d’un front articulat al voltant de CiU i ERC, de sectors del PSC (Maragall) i d’ICV. Un gran pacte d’estat que serveixi per fer pedagogia del greuge (amb Espanya, però també amb bascos i navarresos) i de la discriminació que pateix Catalunya i que faci veure a l’opinió pública del país que massa sovint està votant en contra dels seus propis interessos.