Opinió

Ahir, el gran Jaume Clotet escrivia en aquest article sobre la capacitat que tenim els catalans de menjar-nos els uns els altres. Era un menjar literal, concretament la d’algunes mares que ingerien la placenta dels seus fills. Avui m’agradaria parlar d’un altre tipus d’antropofàgia, menys literal però més perjudicial: el matar-nos a través de la xarxa perquè sí.

El Twitter i el Facebook han obert les portes del psiquiàtric perquè tot aquell que ho vulgui destrossi a qui no pensi com ell, no sigui com ell o no faci com ell.

Aquests dies he tingut l’honor de substituir el Jordi Basté al capdavant del Món a Rac-1 mentre ell s’ha agafat unes més que merescudes vacances. Doncs bé, per aquest simple fet li han arribat a dir de tot. Un dia normal del Basté té més de 24 hores. Arriba a l’emissora a les cinc. Fa SIS hores de programa en directe cada dia, repeteixo: SIS. De 12 a 2 es reuneix amb l’equip, atén trucades i altres reunions de feina. Dina, tal com diu el Jordi Bosch, “amb el més granat del país”, i a la tarda combina família, preparació del programa de l’endemà i anar a actes del que s’anomena la societat civil. No cada dia, però molt sovint també aprofita per sopar amb la part granada del país amb la qual no ha pogut anar a dinar. Seguir aquest horari infernal durant molt de temps requereix unes vacances que més que professionals haurien de ser mèdiques.

Doncs bé, desconeixent tota aquesta informació o no volent-la saber (no deixis que la realitat t’espatlli un bon insult), alguns no han tingut cap mena de problema en llançar-li merda al damunt. Gratis. Impunement. Des de la covardia de l’anonimat. També sense capacitat de resposta per part del Jordi que, de manera prudent, no ha contestat amb l’intestí sinó amb el cervell. El Twitter i el Facebook premien l’insultador i limiten l’insultat. A un altre Jordi, el González, se li va ocórrer recordar-se de la mare d’un twitaire i se li van tirar a sobre. Quan mates a algú en defensa pròpia tens més garanties legals que si et diuen el nom del porc 2.0.

El més preocupant d’això no és l’ús (o mal ús) de les xarxes socials. El pitjor és que s’està convertint en un esport nacional que permet que els friquis i tarats tinguin quota de poder i puguin disparar com van fer les rates que van matar els germans Badia el 36. I així ens va, proclamant la independència a cada blog però acusant de botifler a tot aquell que no se sàpiga de memòria Les Tombes Flamejants, que no hagi portat la flama del Canigó o que hagi insinuat, ves per on, que el Joan Puigcercós i l'Oriol Pujol són bons paios.