Opinió

Ni el sol desembasta la boirina ni, tampoc, han arribat encara els diumenges de febrer. No obstant això, els derrotistes afirmen haver sentit l’eco de la darrera canonada sobre la terra catalana: el PP pretén impulsar una LOAPA financera i, de facto, suprimir el migrat autogovern català.

Els enemics de la llibertat catalana, tot descrivint la ineluctable monotonia de la història, s’entesten a defensar els mots del traspassat Carlos Sentís. Segons els espanyolistes, la “Cataluña real” ha de romandre isolada pels Pirineus, sotmesa a les perverses dinàmiques hispàniques dels darrers 297 anys; els catalans, no obstant, no ens ho podem permetre.

Cal que el Govern de la Generalitat adopti una posició ofensiva, no pas defensiva, davant el nou desafiament espanyol. Tenint en compte les dificultats logístiques per fer efectiu un tancament de caixes –donades les funcions recaptadores de l’Agència Tributària Espanyola al Principat– i malgrat reconèixer la posició de força del govern de Madrid per avalar el deute emès per les Comunitat Autònomes, proposo el següent decàleg de mesures:

1) Desautoritzar públicament Luis de Guindos, ministre d’Economia, per haver formulat una suposada proposta legislativa quan, en realitat, la seva iniciativa comportaria una profunda reforma constitucional –amb majories qualificades fora de l’abast “popular” al Parlament espanyol. És exigible el rigor jurídic a un ministre del govern central quan allibera globus sonda en matèria de modificació de l’estructura política de l’Estat espanyol;

2) Desafiar el PP a atrevir-se a proposar la modificació efectiva de l’ordenament constitucional. En aquest cas –i si el PP fos capaç de rebre el suport del PSC-PSOE– caldria que el govern de la Generalitat evités recórrer al Tribunal Constitucional –en mans espanyolistes– i es declarés exclòs del Pacte Constitucional. Després de la sectària sentència contra l’Estatut, fóra absurd confiar en les resolucions d’una institució desacreditada i mancada de legitimitat;

3) Convidar les Comunitats autònomes inicialment conformes amb la submissió fiscal proposada per de Guindos a renunciar, oficialment, al seu autogovern polític i respectius Estatuts d’Autonomia tot acceptant la dissolució dels seus parlaments i la seva reconfiguració en simples ens administratius descentralitzats del govern central. L’acceptació frívola de la mutilació política proposada per de Guindos hauria de tenir un impacte real a tots els efectes;

4) Condemnar amb vehemència, novament, la voluntat manifesta del Govern central per centrifugar el seu dèficit: donada la seva presumpta condició de “patriotes constitucionals”, els “populars” han de pagar immediatament el deutes contrets segons la legislació vigent, incloent la disposició addicional tercera de l’Estatut;

5) Exigir nivells comparables d’austeritat al govern central com els implementats a la Generalitat. Actualment, l’executiu de Rajoy no té credibilitat ni autoritat moral davant el govern català en matèria de disciplina fiscal ja que proposa incrementar els ingressos tot evitant un paquet de retallades substancial. Catalunya no necessita la tutela d’un govern malgastador per complir amb els compromisos internacionals en matèria de deute, no pas com altres comunitats autònomes governades pels mateixos “populars”;

6) Crear un mecanisme permanent de rodes informatives entre el Govern de Catalunya i els periodistes internacionals dels principals mèdia globals acreditats a Madrid i Barcelona. Catalunya ha de fer arribar els seus missatges sense les distorsions intencionades dels grups de poder madrilenys i, per exemple, no pot ser acceptat que 1.1 milions d’Euros en la necessària despesa de manteniment de la xarxa de representació política internacional catalana, eclipsin els més de 16 miliards d’Euros (16.000 milions) de l’espoli fiscal català a mans espanyoles;

7) Atraure els votants catalans de PP i PSC-PSOE amb campanyes informatives, explicant-los que el seu benestar milloraria si s’evités la fuga dels impostos pagats pels catalans a finançar un estat central sobredimensionat, una política de defensa guiada per la megalomania hispànica i el subsidi permanent de les ineficiències territorials espanyoles. El votant català de PP i PSC-PSOE ha d’entendre que té més en comú amb un votant català de CiU o ERC que no pas amb un votant andalús o madrileny de PP o PSOE;

8) Cercar l’apropament entre CiU i ERC al Parlament de Catalunya i anunciar, en el termini més curt possible, un acord pels pressupostos de la Generalitat d’enguany entre les dues forces principals del catalanisme polític. Les hostilitats espanyoles justifiquen el seu apropament estratègic i l’oblit dels ressentiments passats;

9) Publicar els principis irrenunciables del “pacte fiscal” proposat pel Govern català, incloent el topall efectiu i decreixent de la mal anomenada “solidaritat” en termes de PIB anual. Cal dissenyar un argumentari, un calendari i una sòlida política comunicativa per concretar un concepte polític massa abstracte fins el moment present; i

10) Explicitar les conseqüències de l’hostil iniciativa constitucional de De Guindos i del possible rebuig del PP al “pacte fiscal”, és a dir, posar el nom “Independència” al Pla B de l’executiu català.

Euskadi i Catalunya tenen un nacionalisme majoritari, justificador del seu autogovern i voluntat d’autodeterminació. Cal plantar cara a les forces centralistes i la seva política deslleial i intimidatòria. President Mas, per dignitat i sense dilacions, cal que faci visible l’itinerari del dret a decidir.