Opinió

Probablement més d’un lector respondrà (com Cambó l’any 1918 en el seu famós discurs al teatre del Bosc de Barcelona) amb la mateixa resposta que Cambó donà a la seva pròpia interrogació que encapçala aquestes línies: “Catalunya!”. Afirmava Catalunya per damunt de tot. La qüestió ve a tomb perquè esdeveniments recents de tots coneguts han ocasionat un notable distanciament de sectors socials catalans respecte a la institució monàrquica. I no sols en relació a la dinastia que regna avui a Espanya, sinó també i sobretot respecte a la forma d’Estat que l’article 1 de la Constitució Espanyola defineix com a “Monarquia parlamentària”. Cambó, d’altra banda, en el mateix discurs citat, decebut per la resposta negativa de Maura a una minsa autonomia de Catalunya, afirmava que “som nosaltres els qui hem de decidir sobre la sort de la nostra terra”, que la missió del catalanisme “és preparar els catalans per governar-se a sí mateixos”, “que calia treballar per enfortir la personalitat de Catalunya, vetllar per la seva economia, per vificar el seu esperit”, i retreia a Maura que volgués “resoldre el plet com una qüestió d’autonomia administrativa”. I l’any 1927, molt decepcionat amb les reticències del govern espanyol en relació a les llibertats catalanes i a la desunió dels partits catalans, publicava la seva visió de Catalunya respecte a Espanya en la seva obra Per la concòrdia, on es manifesta decebut per la Monarquia i raona a favor de la no-separació d’Espanya. No tant per raons ideològiques com per raons pràctiques, segons el seu parer, a partir de les circumstàncies del moment com capacitat de persuasió envers Espanya, no-viabilitat econòmica, paper de la burgesia, capacitat de resistència front a forces militars, etc., raons que avui tenen una resposta que no es platejava en el primer terç dels segle passat. En tot cas, l’any 1918, en l’esmentat discurs sobre Monarquia o República, arribava a confessar que: “nosaltres no hipotequem l’autonomia a la República, no esperem la República, però no desistim de l’autonomia per por que la Monarquia pugui caure”.

Des de llavors afortunadament ha plogut molt. Els arguments contra una Catalunya amb Estat propi només poden ser considerats a partir d’ideologies espanyolistes, sentimentalment vinculades a Espanya, o en tot cas al•ludint a raons d’oportunitat i càlculs sobre la voluntat de la ciutadania, cosa que aviat es ventilaria amb un referèndum prèvia una campanya explicativa del perquè, el com i el quan.

Sigui com sigui, a més de les previsions que actualment s’estan fent sobre la viabilitat i necessitat d’un Estat Català dins de la Unió Europea, sembla que va prenent més cos en la societat el desencantament davant les febleses de les monarquies, la inutilitat de la feramalla que les acompanya, la incomoditat davant d’una autoritat basada en la ginealogia, en els privilegis i en la inviolabilitat, i no pas en les urnes pel que fa a les successions i als relleus en el tron. I per acabar-ho d’adobar, no cal dir que un monàrquic que se senti veritablement ciutadà de la Nació catalana, una certa perplexitat deu experimentar pel fet que el nostre darrer rei català, Martí I l’Humà, va morir l’any 1410 a Barcelona i sense descendència.