Opinió

Que la vida està peluda és de domini públic. Tots plegats, com a col·lectivitat, hem passat èpoques millors. Com a mínim els de la meva generació. I està bé constatar que n’hi ha que en van prenent nota, i que per exemple comencen a no desaprofitar oportunitats. Es creuen amb una d’elles i s’hi abraonen, no fos cas. A la facultat (i més enllà) ho veig. En política ho trobo a faltar. Sobretot aquí.

Que el destí et posa davant una conjuntara on l’únic partit recomposat, definit i amb rumb clar (tu a banda) és el de l’antagonista més marginal que cohabita el teu ecosistema? No ho desaprofitis! Que el PSC viu en un oceà de dubtes i que a Esquerra ja veurem si al nou líder el deixen fer o acaben com sempre? Doncs aprofita per seguir creixent, no? Mira de no estancar-te. Això va per CiU, oi que ho veuen?

Ahir va i voten al Congrés a favor del macroajustament del PP. El mateix que aquests últims dies el govern de Madrid ha anat justificant en clau de blasmació de la despesa brutal de les autonomies, de totes, sense excepció, i ben agermanades en el cafè per a tothom. El mateix paquet que no mou un dit en la direcció de deixar d’asfixiar Catalunya, com repeteixen, dia sí dia també, com qui passa el rosari, el president Artur Mas, el conseller Andreu Mas-Colell i el portaveu Francesc Homs. És com un mantra. Però més enllà d’això, què? “Un suport crític amb prudència”? Això és antic. Massa.

És ben cert que Mariano Rajoy té la clau de la caixa, i que a més té majoria absoluta. Davant d’això CiU prefereix anar mirant a veure com eviten que, en un rampell, Madrid escanyi Catalunya del tot. És la prudència aquella endèmica. I a CiU, com a marca de la casa, s’ha d’admetre que no els ha provat malament. Però tot són cicles, com al futbol. Les (moltes) paraules que surten de la CiU de Mas apunten a una evolució clara quant a definició d’objectius. Però aquest discurs verbal, per reiterat cada dia amb Homs incidint-hi, si no va acompanyat del discurs dels fets, cada dia costarà més de fer-lo lligar.

La puta i la Ramoneta és un clàssic de la factoria convergent. Però un clàssic no té per què sonar a antic. Si es vol que perduri, és clar.