Opinió

El concurs de creditors d'Spanair, és a dir, el fracàs d’aquesta iniciativa és una pèssima noticia que afecta no solament els 4.000 treballadors i d’altres damnificats, sinó també la imatge de Catalunya. No importa que les aventures d’Ibèria a l'Amèrica Llatina amb tres vegades de ruïnosa compra d’Aerolíneas Argentinas, més les operacions de Viasca–Venezuela i de Lan-Chile acabessin com el rosari de l’aurora, igual que l’aventura privada de l’Air Comet de Díaz Ferran. De tot allò no se’n parla encara que hagi costat diner públic. No hi fa res quan el desastre l’ha causat la companyia de bandera, perquè llavors tot serien excuses i comprensives justificacions. En canvi, ara, l’ensopegada es converteix en la prova palpable que un govern autonòmic té un defecte de naixement que l’incapacita per gestionar un servei que una empresa privada si que pot tirar endavant.

No hi fa res que l’error de la creació d’una aerolínia sigui la conseqüència d’una política centralista que, a través de los poderosos instruments (Ibèria i AENA), s’havia marcat i, finalment, ja ha aconseguit el propòsit d’arraconar i deixar El Prat fora del món del “hubs” aeroportuaris i dels vols transoceànics. Així doncs, igual que diu el parte de Burgos de l’ú d’abril de 1939,“captiu i desarmat l’exercit roig, les tropes nacionals han assolit els seus últims objectius”. I ara Barcelona ja no és més que un punt d’alimentació de passatge per als vols intercontinentals de Barajas i pels trajectes “low cost” d’avions equiparables als trens borreguers. De passada, és clar, a la T-4 de Madrid s’hi han invertit 5.000 MEUR contra els 1000 MEUR de Barcelona.

A més a més, a l’aeroport de la capital s’hi arriba en metro, per un euro i amb l’equipatge ja facturat, mentre que a Barcelona costa uns 30 euros de taxi. I així, a Madrid amb tantes autovies gratuïtes i autopistes subvencionades per unir les terminals a la ciutat que té un deute de 7.000 MEUR sense que ningú protesti o faci acte de contrició, dolor del cor i propòsit d’esmena. No com a les autonomies que estan al punt de mira dels retalladors discriminatoris. Em sembla que va ser Bono el qui va dir que encara no ha nascut l’espanyol que sigui més que un altre. Doncs bé, si ho planteja a la inversa, haurà de reconèixer que en territori de Catalunya, hi ha 7,5 M de ciutadans que són víctimes de mal tracte i de discriminació sistemàtica. Només cal que faci un cop d’ull a la seva autonomia amb la pista d’aterratge més llarga del país i sense avions o bé a la Caixa de Castella–La Mancha, amb un forat monumental causat pel seu correligionari Hernandez Moltó o a les proeses del Pocero de Seseña o a la fàbrica d'helicòpters que, com a ministre de defensa va situar “pro domo sua” allà on van haver de suprimir l’AVE per falta de passatgers i per a estalviar-se el comentari aquell d’Albacete, “para y véte”.

De totes maneres l’equivocació de Spanair va tenir lloc en uns moments en els quals no calia ser un expert en aviació civil per saber que pintaven bastos i que una crisi econòmica seria utilitzada com argument a favor de la recentralitzadora consigna de la pèrdua de legitimitat de les autonomies. En efecte, entre analistes econòmics i experts era del domini públic que l’any 2012 seria fatal per a les aerolínies que segons tots el pronòstics, entrarien en pèrdues. No solament per la persistència de la recessió i els preus del combustible sinó també per una nova complicació a l’hora d’obtenir finançament per comprar avions. Els bancs europeus dominaven aquest mercat després de la fallida de Lehman Brothers, però ara, a conseqüència de la crisi, han caigut en un espetec del crèdit, perquè els fons necessaris han de ser en dòlars i han de fugir del deute sobirà de la zona euro. En aquestes circumstancies, per tant, l’empresa estava condemnada al fracàs.

Tanmateix, en aquest país, el desastre d’un somni basat en un pur voluntarisme i en unes actituds més pròpies del film Bienvenido, Mr. Marshall, a cada desengany toca inventar-se un altre projecte delirant. I, després de la megalomania d’un macrocasino pensat per als Monegros, ara surten juntes i entusiasmades la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre i l’alcaldessa Ana Bortella de Aznar, amb l’oferta d’un emplaçament dotat de tota mena d’ajuts, subvencions i exempcions fiscals i legals. El candidat a l’adjudicació d’un territori on no s’apliquen les lleis laborals i fiscals o la prohibició de fumar, la formula Sheldon Adelson, íntim amic i contribuent de les campanyes del candidat republicà Gingrich, el vuitè home més ric dels EUA, investigat per possibles suborns a funcionaris locals per entrar a Macau (Xina) l’imperi d'Stanley. El que ara està embolicat en litigis successoris.

El gran motiu que Doña Espe esgrimeix per fer un vestit a mida a Adelson tot preguntant primer a quin cantó carrega el es que per l’article vint-i-sis el govern i atribucions per passar-se pels corrons totes les lleis del país és que el casino crearia 200.000 llocs de treball, és a dir molt més que tota la població adulta de Las Vegas amb les prostitutes incloses. Segurament ignora també el que hi passa a Joseph Ackermann l’expresident del Deutsche Bank processat actualment a Alemanya i als EUA. Segueix, però, influint en la quitança del 50% del deute grec i en la recapitalització de 26.000 MEUR de la banca espanyola acordada per la cimera europea. Cosa que potser explica la insòlita visita que va fer al rei Juan Carlos com si fos el supervisor dels ministeris d’Hisenda i Economia. I és que ara l’exbanquer més ben pagat d’Europa està sent jutjat per l’escàndol de les hipoteques subprime i molt severament criticat per tenir un risc de 4.900 MEUR invertit en casinos de Las Vegas que actualment no són gens rendibles. És curiós que, abans de tots aquests problemes, i de forma no gaire comprensible, La Caixa fos durant cinc anys el primer accionista mundial del D-Bank, amb un rendiment del 1,6%. Però, en tot cas, el que és innegable és que la xifra de 200.000 llocs de treball és una autentica barbaritat i no té cap base ni sentit per invocar-la a l’hora de sol·licitar o, encara menys, concedir cap privilegi en termes de colonialisme descarat.