Societat

Vostè afirma que Catalunya li ha ensenyat a estimar “per sobre de totes les coses” tot i que no hi ha emigrat…
Fa més de dotze anys que tinc un despatx a Barcelona, per això hi vaig sovint. Sempre he tingut molt de respecte a Catalunya per tot el que ha donat a la meva família. Els vincles amb persones com Isidre Fainé, que és d’una procedència igual que la meva, i les circumstàncies, amb la malaltia de la meva filla, han fet que a Catalunya se m’obrissin tantes mans, tantes abraçades, tantes ganes d’ajudar-me.... Per això faig aquesta reflexió.

Narra una infància envoltada de misèria. Li va saber greu no poder marxar a Catalunya, com sí que ho van fer els seus germans?
Sí, és clar. Veníem d’una situació social tant baixa que només teníem la nostra llar, on vivíem amb els animals. No coneixíem res que no fos el camp i els corriols del nostre voltant. Això sol ja ens emplenava però, al fer-nos grans, veient com els meus cosins se n’anaven sentia com els perdia. Després tornaven més ben vestits i amb més possibilitats que nosaltres. Això va fer que comencéssim a admirar Catalunya.

Què suposava Catalunya per a vostè aleshores?
La panacea. Catalunya ens podia donar una altra vida, una altra il•lusió. Malgrat que no hi hagi res més important que allò que sempre t’ha envoltat, quan veus això t’il•lusiona marxar.

Explica que no va poder emigrar perquè el seu pare no ho va voler...
S’hi va oposar perquè ell havia servit a molts amos i no volia que al seu fill el manés tothom. Tenia la mentalitat de la gent d’aleshores, és normal. Quan els meus germans tornaven de Tossa de Mar, on treballaven en un hotel, va veure que prosperaven i eren ben tractats. Aleshores apareixia aquesta enveja, que era sana.

Diu que l’actitud dels patrons catalans els deixava atònits...
Els va marcar. A les primeres cartes que vam rebre ens explicaven que els amos eren els qui obrien la porta de la fàbrica, també els qui la tancaven. S’exclamaven, ‘treballen tant com nosaltres!’. Tampoc es podien creure que el propietari els parlés a l’hora de l’entrepà, que els preguntés per la família i s’interessés per ells. Aquí van descobrir les diferències de Catalunya respecte el camp andalús, on treballaven per algú que ni tan sols coneixien.

Creu que aquest impacte va influir al conjunt d’Andalusia?
Per suposat. Va significar veure noves formes de treballar. Dels catalans dèiem que menjaven molt però encara treballaven més. Per primer cop vam saber que hi havia gent que treballava catorze hores, cada dia! Això més que una impressió va ser un contagi. La mentalitat del català és molt encertada: el que no facis no t’ho regalarà ningú.

A Catalunya se segueix veient el sud d’Espanya com un territori acostumat a treballar poc. Josep Antoni Duran i Lleida, que prologa el seu llibre, ha denunciat l’abús dels subsidis...
De vegades es pot deformar el sentit d’unes paraules. Ningú pot negar que hi ha l’ajuda del PER, que és una manera d’ajudar el treballador del camp. Aquesta gent acostuma a treballar de desembre a març, després trobar feina els costa moltíssim. També hi ha condicions meteorològiques que fan impossible treballar més hores. A les 12 del migdia a l’estiu, a més de 45 graus de temperatura, qui s’atreveix a picar la terra? Aquests factors creen llegendes urbanes que no són certes. Els andalusos són treballadors i a Catalunya ho han demostrat.

Va entrar a la universitat als 27 anys. Hagués estudiat sense l’experiència catalana de la seva família?
Catalunya ens va ensenyar, fins i tot, a menjar cadascú del seu propi plat. Els meus familiars parlaven amb molta força, la que et dóna tenir una feina, un sou i un pis. Jo volia arribar molt lluny i aquest esperit català em va ajudar, no només a estudiar, sinó a voler menjar-me el món.

Recorda la solidaritat d’Andalusia durant les riuades del 1961 al Vallès. Ara ens n’arriben falques de ràdio contra la immersió lingüística, promogudes per partits polítics...
Tots som fill del nostre temps i esclaus del nostre afany. Molts polítics quan parlen pels seus s’exciten tant que, de vegades, poden dir coses que mai dirien en fred. És com quan ens recordem de la família sencera d’un àrbitre de futbol. Si l’endemà ens el trobéssim pel carrer no li ho diríem pas. Els polítics de vegades s’allunyen del que realment inquieta les persones.

El llibre narra casos d’immigrants que han fet fortuna a Catalunya. Aquest èxit, però, és relatiu...
El major èxit pels qui van marxar era poder menjar. No es tracta de tenir més o menys sinó de subsistir. El gran èxit de la meva família va ser no passar fam, tenir un pis amb una hipoteca i haver après de mica en mica a escriure i llegir. Al costat de vides com les de Justo Molinero o José Manuel Lara Hernández també hi ha fracassos, és cert. A Catalunya només pots prosperar si tens clar que s’ha de treballar i fer les coses millor cada dia.

Parla molt de la fam que va passar de petit. Diu que és el pitjor dolor perquè “fa mal a l’anima i al cos”...
No vull reivindicar ni fer apologia de la fam. Vull, sense ressentiment, recordar una família d’onze membres, que vivia amb poc i sempre ajudava parents més miserables. Vaig arribar a menjar l’herba que alimentava les cabres. Quan tens gana durant dies i dies l’ànima no se n’oblida, com tampoc oblido el meu pare intentant no plorar perquè no ens podia donar el que ens calia. Diuen que l’escassetat uneix i així va ser a casa meva. Vaig perdre un germà per aquest motiu i encara avui costa no emocionar-me que ho recordo.