Societat

Vostè defensa la sanitat pública perquè es tracta d’un contracte social...
Sí. La gent no és conscient que la sanitat pública té un fonament moral: el contracte social, però segons hem establert quan un està malalt algú ho paga amb la condició que un altre dia els fills d’aquest li pagaran a un altre. Aquesta transferència de benestar dels que més tenen vers els més desfavorits fa que no ens haguem de preocupar per la factura.

En una societat que s’envelleix i en plena crisi econòmica... Aquest contracte es pot mantenir?
Aquest és el repte. Primer cal dir que l’envelliment dels ciutadans és un èxit del progrés científic i social! Ara bé, necessitem un pla perquè això sigui possible i, en primer lloc, necessitem uns números acurats. Si mirem la piràmide demogràfica, certament, tot fa pensar que no podrem portar a terme aquest contracte com fins ara.

I, per tant?
Com que ja ho sabem hi hem de fer quelcom. En primer lloc, intentar que la malaltia i l’envelliment es produeixin quan més tard possible. I, en segon lloc, intentar que aquest país sigui atractiu perquè la gent creï valor i vulgui venir a viure aquí.

Catalunya és un referent sanitari en diferents sectors, això està en perill?
Hauríem de fer un esforç per evitar-ho. Això dependrà de la conjuntura econòmica i de la conjuntura política, però també de l’actitud dels professionals. El nostre sistema sanitari públic sempre ha anat darrera dels professionals. Aquí en els anys 60 i 70 no hi havia una Llei General de Sanitat però hi havia un sistema de protecció alt, gràcies al contracte social dels professionals.

Es pot retallar el pressupost sense malmetre la qualitat del sistema sanitari?
Aquest sistema es pot gestionar millor. Avui hem de mirar amb més cura on posem els diners i la seva rendibilitat. El problema és que els canvis s’han de fer amb cura i no es poden fer en una sola legislatura. Ara per ara, aquest any s’han buscat dins el sistema les bosses d’ineficiència i s’ha vist com es poden ajustar, encara que això suposi alguns efectes secundaris en algun moment concret.

Ara es tornen a obrir llits i quiròfans. Podem caure en vells errors? El departament de Sanitat actua a cop de titular?
Hi ha un problema de comunicació i d’educació. Nosaltres sempre hem tancat llits a l’estiu i n’hem obert a l’hivern, perquè a l’estiu baixa la patologia estacional. Els llits són dinàmics. Sí que és veritat, que en determinades patologies s’han allargat les llistes d’espera perquè abans allargàvem al màxim les hores d’obertura dels quiròfans i ara ja no es pot fer.

Vostè diu que les retallades no haurien de ser “sacrifici” sinó “compromís”...
Sí, perquè la gestió d’un govern és complexa. Per exemple, és cert que han augmentat les llistes d’espera perquè s’han fet menys operacions, però, també s’han fet més transplantament que mai. Estic convençut que quan es retallen les despeses alguna pot fallar, però sembla que hi ha compromís respecte els casos més greus.

Som massa solidaris amb el turisme sanitari?
Hem estat extraordinàriament solidaris amb els immigrants, la qual cosa em congratula. Si vinculem salut amb dignitat humana, jo no tinc nassos de dir a un immigrant que ha creuat l’Estret amb pastera que no li puc oferir la sanitat que jo rebo... En aquest aspecte em sento orgullós de la meva societat.

I si es tracta d’europeus o de membres d’altres comunitats autònomes?
La solució és fàcil. Un ciutadà només hauria de poder tenir una targeta sanitària i si algú viu en dues comunitats, n’ha de triar una. La factura s’inverteix a la comunitat que et cobreix la despesa. La targeta sanitària de cada comunitat autònoma, com passa amb la VISA, també s’hauria de poder reconèixer a qualsevol lloc.

I a Europa?
El mateix. Un anglès que decideix viure a València és un valencià, però un anglès que viu a Anglaterra i té casa a València és un anglès, per tant, la seva targeta europea hauria d’anar vinculada a la seva tarja anglesa. En aquest tema hi ha molt literatura, però poca voluntat de millorar els procediments.

També hi ha immigrants que porten familiars a operar-se aquí...
En aquests casos hauríem d’apel•lar a una normativa internacional per evitar l’afecte crida. No és el mateix l’immigrant que viu aquí, perquè és un dels nostres, que l’immigrant que porta familiars per la porta d’urgències.

Ens encaminem vers una sanitat “neosanitat utilitarista?
Els polítics i professionals espanyols darrerament demanen un NICE - National Institute for Health and Clinical Excellence- organització independent responsable de promoure la bona salut, la prevenció i el tractament de malalties en el sistema sanitari anglès. Aquest model, però, té grans contradiccions, per exemple, estipula que un nen amb Síndrome de Down no s’ha d’atendre perquè s’hauria d’haver avortat i perquè té un cost per la societat i no aporta valor.

És dur. Aquesta també és la línia catalana, segons vostè?
El nostre sistema sanitari és tot el contrari: liberal igualitari. Entenem que la persona pateix per una injustícia inherent a ella i, per tant, donem prioritat a persones amb malalties ràpides, síndrome de Síndrome de Down, incapacitats greus.... A ells els hi donem preferència perquè tenen menys oportunitats.

La tria entre aquests dos models de sanitat és una qüestió de dretes o d’esquerres?
No. Personalment crec que estem davant debat ètic, però aquí venim d’un període post dictadura de sequera en qüestions ètiques perquè es creia que aquesta es podia confondre amb la religió. Els utilitaristes són una corrent ètica, els llibertaris creuen en els mercats i els liberal igualitaris pensen que tots som iguals però quan som desiguals ens hem de tractar de forma desigual.

Per tant, les diferències es desdibuixen...
Bé, el discurs de Pujol era més aviat socialdemòcrata i el discurs de Mas és més lliberal. I tots dos són del mateix partit. Cada vegada les ideologies ens diuen menys, en canvi la teoria ètica ens aporta més, per estar més ben fonamentada i ser menys conjuntural.

Ha faltat ètic en l’aplicació de les retallades sanitàries?
No, hi ha hagut desesperació. Ara els polítics són molt esclaus d’una conjuntura que no poden controlar. El poder polític és local i el poder econòmic és global.

Les darreres enquestes mostren que la gent accepta les retallades...
Perquè la gent té por i la por és una arma de destrucció massiva, d’intel•ligència i d’iniciativa individual i col•lectiva. La gent també està molt despistada: fa quatre anys ens deien que érem rics i ara els funcionaris poden perdre la feina. El dia que l’atur arribi al 30% i molta gent hagi perdut les prestacions estarem a mig camí de la revolució social.

Hi pot haver col•laboració entre el sector sanitari públic i el privat?
El sistema privat és un 2,5% del PIB espanyol, per tant, en un moment que necessitem gent que generi riquesa s’ha de mantenir. Té un paper important. Ara bé, el privat també s’ha de posicionar en un context canviant perquè si aquest país es precaritza es queden sense clients. I, en aquest cas, la publica no podrà assumir els refugiats de la privada. Caldrà un acord.

I s’hauria de desgravar el pagament de la pòlissa de la sanitat privada?
Jo no li veig cap problema, de fet, això ajuda a reduir les llistes d’espera de la pública.

I és ètic que un professional treballi tant a la sanitat pública i com a la privada?
És molt complicat. Qui té aquestes dues lleialtats les ha d’explicar molt bé. Els clients haurien de ser diferents, no s’hauria de fer full time a la pública i s’hauria d’evitar l’intercanvi de recursos.

Estaria d’acord a pagar un euro per recepta? Això trenca el contracte social?
Si fem això per un tema pressupostari cal aclarir que es deixa de fer sense aquests diners. Si Madrid fos més generós potser aquest euro no s’hauria de cobrar. Hem de garantir que ningú es quedarà fora d’una prestació per culpa d’aquesta taxa.

Creu que la Conselleria ha estat suficientment receptiva?
Personalment i com a membre del Moviment de Pacients no puc tenir queixes. Ens hem reunit amb ell fins a quatre vegades. A totes les reunions el conseller ens ha raonat perquè es feien les coses i ha contestat les preguntes dels pacients.

Creu que l’ambient que es respira en els centres hospitalaris aquests dies es tranquil•litzarà?
Em sap molt de greu, perquè al final tots defensem el mateix . S’hauria d’evitar l’alarma que generen les pancartes en els centres sanitaris. Necessitem líders a tots els camps que siguin capaços d’establir certs ponts de diàleg perquè, amb lleus matisos, tots defensem una sanitat universitat i gratuïta.

Per tant, pot haver-hi entesa?
Espero que en el decurs d’aquesta legislatura es creïn més instruments de diàleg i que en aquests s’hi incorporin gent nova amb una visió més consensualista i sense una història passada d’enfrontaments antics. Cal dir que quan ens reunim a porta tancada, entre professionals i conselleria hi ha molts més elements de consens que de confrontació.