Opinió

Intento escriure i no puc. Ho deixo. De fet, sense que serveixi de precedent, és el meu gat que està escrivint per mi. Jo li dicto. Encara tremolant per l’oportunitat que m’ha donat Déu nostre Senyor de viure un moment històric. No sóc dels que usa aquesta paraula com qui li fot mossada a una arengada. És així. El fet ha passat desapercebut als ulls de tothom: com succeeixen les coses realment importants de la vida. És històric, de conseqüències transcendentals, úniques, copernicanes. Només dir que aquest fenomen podria solucionar, ràpidament, i, per sempre més, tots els nostres problemes: econòmics, morals, nacionals, d’obesitat, d’alopècia... Bé, sí, ja vaig minino, però tu escriu i posa’m més salfumant al vas.

Vaig saber que el món, Europa, Catalunya, canviaria de rumb definitivament quan la diputada d’ICV Laia Ortiz va preguntar al Govern espanyol si creu que la poma no va ser el fruit prohibit del jardí del paradís. Per fi, per fi... Gràcies Senyor! Després de segles d’opressió floral algú ha tingut la valentia de interrogar al Govern espanyol que, com tothom sap, gestionava el primer Jardí d’Infància de la humanitat. Ortiz, bella i perillosa, com una rosa de Sant Jordi de cinc euros ha reclamat al Govern del PP que es pronunciï, que digui si comparteix el dubte perpetu que, per fi, ara veu la llum. Osana a dalt del cel i julivert a la terra!

La veritat pot trobar-se al llibre 'La vegetación de la Biblia'. Editat per l’antic ministeri de Medi Ambient i distribuït aquests dies pels populars. Aquí es qüestiona que l’enginyer agrònom Adam hagués mossegat cap poma, ja que la pomera “no és originària de Palestina”. Ahhh! Es veu que allò que Eva li dóna a Adam podia ser un albercoc, una aranja, una taronja amarga o un codony, però no pas una poma, o un tub de PVC, o una flauta travessera, o un carquinyoli borratxo. Osana a dalt del cel i enciam a la terra.

Com hem pogut viure tants anys floridament enganyats? Com, senyor? Però és la poma? Perquè, què sabem, realment, d’aquell episodi vegetal que ha donat lloc al nostre món de gespa artificial i de jardinets patufet d’adossades? És la poma el boc expiatori d’una serp que potser va patir maltractaments? Què va viure mobbing per part de la resta d’envejosos animals? Es va vexar al rèptil? Va sofrir trastorns psicològics per manca de discriminació positiva vers la poma? I l’arbre dels fruits? Estava ensulfatat? Havia passat els controls fitosanitaris? Era fruita produïda ecològicament? Distribuïda, justament, socialment, igualitàriament, dins de la xarxa de comerç sostenible? Què se’n sap del conegut episodi de rivalitats entre la família de les pomeres i dels albercocs fruit de l’amor prohibit entre Romeu Poma i Julieta Albercoc? I de l’assassinat d’una cirera per una poma bomba? Massa preguntes sense resposta. Massa dubtes. Massa patiment.

Però sort en tenim de diputades com Ortiz que, intel·lectual de la flora i la fauna, com deu ser, addicta a la farigola i al llorer, ens omple de joia amb la seva recerca de la justícia divina. I què dir del llibre? Mostra del perforador servei neuronal espanyol. Obra predestinada a ser capçalera d’algun llit corcat per alguna termita filla il·legítima de la primera poma. Aquests són és fruits dels nostres dies, de sempre: la ignorància, la indocumentació, la banalitat, la ruqueria socialitzada, la franquícia de l’estereotip. Com qualsevol vegetal sap que enlloc de la Bíblia es diu que el fruit fos una poma, que el paradís es situï al pròxim orient.... Però això és igual. Tot és broma, poma. Aquesta és una part del país que tenim: preocupat per una poma metafòrica inexistent. Aquests són els seus fruits: els vegetals.

Els polítics, la gent, els cotxes, les pomes, els vegetals haurien de llegir 'Principios de botanica funeraria'. Fruit del gran intel·lectual funerari i escriptor necrològic català Celestí Barallat. Gràcies a ell li devem que als cementiris ja no es plantin pomes, ja no es plantin fruiters. Per què? Senzill, perquè ens menjaríem els morts. Sí, homes, la llavors, les arrels, els fruits... i ens fotríem un dia el padrí o la tieta convertits ara en poma, pera o cirera. Magnífica, autèntica, veritable, única metàfora d’aquest país que mor, reneix, es menja a si mateix des del jardí d’infància, des de Adam i Eva, sempre fotent-li la culpa a la poma: al que no existeix.