El castellà és una llengua de pocs matisos i d’expressions molt rotundes, especialment en boca de la gent de dretes i dels filofeixistes. Encara ressonen, en efecte, aquells eslògans de l’època republicana quan es feia l’afirmació categòrica del “España, antes roja que rota”. Cal preguntar-se, però, si aquest perill autoritari es deriva del geni de l’idioma (ja ho deia Nebrija allò de que “la lengua es compañera del imperio” o bé si forma part de la psicologia col•lectiva i de les essències de la manera de ser de tot un poble. De fet, darrera del centralisme i de l’uniformisme assimilacionista el que s’amaga és un conjunt de prejudicis de discriminació, de radical negació del dret a la diferència i del maltractament sistemàtic de qualsevol minoria que no encaixi en el model preconcebut com si fos el sistema mètric decimal. Ens ha tocat conviure, dons amb uns “soi disant” compatriotes que es negaven a inscriure els nostres noms al Registre Civil, mentre a la finestreta del costant s’acceptaven els noms àrabs i musulmans acabats d’arribar. A ells ningú no els deia el mateix que a nosaltres quan es increpaven amb aquella simpàtica frase de “habla cristiano, perro catalán”.

Es, per tant, lògic que, des de l’odi a la identitat dels qui es resisteixen a desaparèixer i a ser esborrats del mapa, es legisli, es governi i es condicioni l’exercici del poder polític, del judicial i dels poders econòmics i fàctics que perjudiquen Catalunya per a demostrar qui és el que mana i dicta les regles d’un joc en el qual inevitablement ens toca perdre. Primer, amb el franquisme, l’estalvi dels catalans es destinava per decret a finançar l’INI (el conjunt d’empreses estatals domiciliades a Madrid) que presidia el Marquès de Suances. Un cop a l’any, venien, això si, a Barcelona a mostrar a la Fira els brillants resultats de la política d’autarquia. I, després, amb la transició, jo no calien decrets. N’hi havia prou amb una telefonada a La Caixa per dur a terme el drenatge massiu dels estalvis catalans que continuaven alimentant i finançant unes empreses tan gegantines con ineficients i que tenien com a prioritat la col•locació de personatges del règim dictatorial i dels seus familiars a les nòmines del sector públic.

Són coses que deixen una marca perdurable i uns vicis d’inèrcies indestructibles encara amb la tercera generació dels ciutadans que es consideren desafectes i mereixedors de tota mena de càstigs per haver perdut la guerra i pel seu pecaminós afany de preservar una cultura mil•lenària i una voluntat de ser des d’unes arrels irrenunciables que d’altres voldrien anorrear. Es així que en plena batalla pel control de FECSA – ENDESA, es va dir, allò tan fraternal i agradable de sentir de que l’empresa seria “alemana antes que catalana”. Tota una definició de com entenia de manera excloent el patriotisme el govern de J.Mª Aznar que negociava la venda amb la EON del land de Renània del Nord – Westifalia, tradicionalment de govern socialista. La carambola va funcionar, però, d’una manera imprevista i l’elèctrica catalana que s’havia privatitzat amb tota mena de càntics a la superior eficàcia de la iniciativa privada, va anar, finalment, a parar a mans de l’empresa estatal italiana ENEL. Prèviament, es va fer un “passing shot” que per un any i mig de seure a la poltrona, va representar per al Sr. Entrecanales i la seva empresa ACCIONA uns beneficis d’entre €1.500m i 2.000m. Naturalment, Aznar va canviar de lleialtat professional i, amb el mateix entusiasme que defensava la solució alemanya, ràpidament es va ressituar al vaixell insígnia de la flota energètica de l’italià berlusconiana.

L’actitud és, doncs, sempre la mateixa: als catalans, ni aigua. Al meu retrovisor personal hi tinc gravada a la memòria la causa de per què la Disney que havia aconseguit convèncer de fer aquí l’Eurodisney, va escollir la localització de Marne-la–Vallée als afores de Paris. Va ser un cas de “antes francesa que catalana”. Que no podem permetre que el govern de Pujol s’apunti un tanto com aquest. Mai no m’havia tocat protagonitzar una negociació d’aquella naturalesa on els secretaris d’Estat de la Dehesa i Vasallo restaven de l’aportació del govern central tots els ajuts que la Generalitat posés damunt la taula. A part, d’un capteniment deslleial va ser una incomprensible automutilació per tal d’evitar que la zona maleïda fos la guanyadora. Cosa que, a més a més d’una iniquitat era segurament una actuació anticonstitucional. En canvi, jo vaig pactar amb el Conseller Segundo Bru de València que li comunicaria qualsevol facilitat o subvenció per si volia igualar l’oferta. Així ho vaig mantenir fins al final, tot i que l’emplaçament d’ Oliva – Pego – Alacant tenia el suport d’un govern central i l’afany de complaure la comissionista intermediària que llavors ja havia iniciat una estreta relació amb un ministre que, amb el pas dels anys s’ha situat decididament al sector negocis. Per cert, que en presentar-se a un acte de campanya electoral del PP, va ser rebut per un que ara és ministre amb la pregunta en veu alta: que haces tú aquí, chaquetero?

Si torno a parlar d’això és per l’aparició de EuroVegas com a panacea universal i fer observar que sempre que hi ha diners a guanyar entre Madrid i Barcelona, és la Villa i Corte la que s’ho emporta tot. Vegi, si no, que Spanair (al marge dels errors propis) perd l’oportunitat de Qatar a Iberia per culpa de d’AENA i les seves filials que ofereixen la gran T-5 de Barajas si abandonen el projecte de Barcelona, potser per influencia també d’alguna entitat ben relacionada amb l’emir de Qatar. En realitat, si volem que, a part del prostíbul mes gran d’Europa (La Jonquera) i de tenir, com tenim ja, a cada municipi gironí al menys un puticlub tindrem un model de patro econòmic degradant indigne. Però si és cert que demanen 10 anys sense impostos i pagar només un 10% del tribut de casinos, pensin que hauran de concedir-ho també als ja instal•lats. I observin que en matèria de calers a Madrid ara ja han començat a repartir la loteria de càrrecs de la “pedrea”. Per exemple, Rato, que no deixa res per verd, ha aconseguit que es reconeguin els mèrits i l’experiència de la seva exdona, Angeles Alarcó, que, en lloc de cobrar “l’alimong” o pensió de divorci del cap de Bankia, atès que a ella l’han designat com a directora general dels Paradors Nacionals de Turisme. Per part seva, Petra Mateos, presidenta “florero” d’Hispasat collita Miguell Boyer, no vol plegar si no li paguen dues anualitats de €800.000 que s’ha atorgat ella mateixa. D’altres, com Esther Koplowitz (FCC) ha aconseguit que l’Estat li pagui els deutes (€1.500m) i, en 4 dies, gràcies a aquesta noticia, va guanyar €140m. a la Borsa. El mateix ministre Guindos ha reclamat al Governador del Banc d’Espanya que informi el que cobren els directors de caixes d’estalvis intervingudes o rescatades. Confio que al llistat hi consti el que el dia del seu nomenament, el ministre Guindos cobrava del Banc Mare Nostrum, junt amb algun camuflat de Caixa Penedès. Ja ho veuen, que si no s’entestessin a ser catalans, potser podrien participar en aquests festins. I treballar per a uns jocs Olímpics que Madrid (la ciutat més endeutada d’Europa, amb €7.000 m) vol organitzar en lloc de fer com el govern d’italià de Monti que ha renunciat a la candidatura de Roma per això de l’austeritat que no s’aplica a Madrid ni a Andalusia, on el pressupost ha crescut com si aquí no pintessin bastos. Tal com va escriure George Orwell, el que passa és que tots els animals són creats iguals, però, en realitat, uns són més iguals que no pas els altres.