Opinió

S’ha apagat per fi l’estrella del jutge Baltasar Garzón. Ja era hora. La seva llista d’èxits innegables, que sempre van comptar amb l’aplaudiment acrític de la premsa progressista espanyola, van estar massa sovint barrejats amb foc d’encenalls i grans pífies que semblaven muntades, únicament, per convertir-lo en una estrella mediàtica i per alimentar un ego de dimensions còsmiques. La seva trajectòria està trufada d’errors i pífies sonades, i no parlo només de la seva lamentable entrada en política del bracet del PSOE. Tenim moltes proves sobre la seva falta de professionalitat i la seva egolatria, però avui em centraré en dos casos prou il•lustratius.

El primer gran episodi que explica molt bé la seva manera d’actuar la vam viure al nostre país l’any 1992. Garzón era llavors un magistrat encara desconegut. A finals de juny d’aquell any, justament pocs dies abans dels Jocs Olímpics, 38 joves independentistes catalans van ser detinguts per ordre seva. Garzón i el ministeri de l’Interior van assegurar que l’operació tenia Terra Lliure (TL) per objectiu, però cal recordar que el sector majoritari de TL s’havia dissolt un any abans. No m’allargaré ara sobre el procés: després de passar-se mesos a la presó, alguns dels detinguts van ser jutjats i condemnats el 1995, però els darrers presoners van quedar lliures un any després. El tema de fons van ser les tortures que van patir els joves catalans a les comissaries i el fet que el jutge Garzón es va negar a investigar-les malgrat els informes forenses que així ho demostraven. Els detinguts van portar el cas fins el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, que el 2004 va condemnar l’Estat espanyol, és a dir el jutge Garzón, per negar-se a investigar les acusacions de tortures. Gran actuació, tenint en compte que és un jutge que pretenia investigar les tortures i detencions il•legals del règim franquista.

El segon cas sonat sobre la seva incompetència (o mala fe) el vam viure pocs anys després, quan va girar els seus ulls cap a Euskadi. L’any 1998 va ordenar el tancament preventiu del diari Egin i va detenir-ne alguns dels administradors perquè, al seu parer, tot formava part d’ETA. Recordo les imatges que tant li agradaven, passejant-se per la redacció mentre els guàrdies civils s’enduien caixes amunt i avall, amb els administradors emmanillats allà al davant. Veni, vidi, vici. Com passava sovint amb els casos del Garzón, tot es va anar desinflant fins que el 2009 (onze anys després!) el Tribunal Suprem va dictar que el jutge s’havia excedit i que no hi havia motius per tancar un diari preventivament durant onze anys. Sort que els bascos ja sabien que la justícia espanyola és lenta (o sigui inexistent) i van aixecar, en només quatre mesos, el diari Gara. Gran actuació del jutge una altra vegada, tenint en compte que volia empresonar el general Pinochet per carregar-se un Estat de dret.

Només em sap greu una cosa: que hagi estat inhabilitat per la seva mala gestió judicial en un cas de corrupció i no pas per altres errors garrafals comesos abans. Però, és clar, els errors esmentats sempre eren relatius a casos bascos o catalans, i suposo que el zel de les autoritats judicials espanyoles té gradacions en funció dels temes tocats. Per si fos poc, la progressia tindrà encara més arguments per fer-lo màrtir i reclamar el Premi Nobel de la Pau. La seva carrera professional s’ha acabat, per sort. Els alimentadors de la seva egolatria, en canvi, tenen corda per estona.