Opinió

El carrer Moià de Barcelona ha guanyat un nou protagonista. Albert Camus ha aparegut fa dies a la façana de l'Institut Francès, amb aquell somriure enigmàtic que el caracteritza. El que va ser Premi Nobel de Literatura el 1957 genera interès quan manca només un any pel centenari del seu naixement (1913 – 1960). Albert Camus, el gran humanista acusat erròniament de nihilista, ha estat recordat amb una exposició i una conferència a la Mediateca francesa en què diapositives inèdites han mostrat el rostre més pobre, més algerià, més provençal i familiar de l'autor de L'étranger.

La sala era plena de gom a gom per escoltar la conferència sobre l’autobiografia Le premier homme –inacabada per la sobtada mort de l’escriptor. Sens dubte que l’interès per l’autor de La Peste encara continua vigent, fins i tot a Catalunya, on per a molts Camus és, encara que costi creure-ho, un desconegut, una ombra propera a Sartre, un nom vagament familiar però poc assimilat.

A la mostra sobre Camus es pot veure, de manera sintètica, la gènesi de la seva vida i la seva mort, absurda, el 4 de gener de 1960 en una carretera vers París, on també va perdre la vida el seu amic Michel Gallimard. Tot i que, sent sincers, cal dir que l’exposició no és res de l’altre món, cal reconèixer que col·labora a apropar a molta gent una figura de total actualitat: per la seva visió del periodisme, de la política, de la societat i de la realitat.

Camus és un personatge fascinant, grandiós, vitalíssim. La seva aparició barcelonina no deixa de ser una bona notícia. Seria molt positiu que no ens arribés només perquè els francesos el promouen, sinó perquè a Catalunya el valorem i també ens el sentim nostre. Camus ens pot dir molt, només cal ser una mica permeables.