Opinió

Carmen Chacón recorda aquella faula en què una fada ofereix a un home de cinquanta anys la concessió d’un desig. “Demana’m el que vulguis i t’ho concediré”, li diu. I l’home demana: “M’agradaria que la meva dona tingués trenta anys menys que jo”. “Fet”, respon la fada. I l’home, tot d’una, es converteix en un avi de vuitanta anys. A Carmen Chacón –la Carmen de España que España no quiso– se li va aparèixer un dia una fada a Esplugues de Llobregat que li va dir: “Demana’m el que vulguis i t’ho concediré”. I Carmen va demanar: “M’agradaria fer història i arribar al cim més alt”. “Fet”, va respondre la fada. I el desig s’ha fet realitat, perquè Carmen està fent història com a model del nivell de degradació a què pot arribar un polític per satisfer les seves ambicions personals.

De primer, Carmen deixa el seu país per convertir-se en ministra de les armes de foc del país veí i estarrufar-se com a capitana d’un univers de testosterona i de desfilades on els homenets mostren el seu potencial destructiu en la mateixa mesura que els adolescents mostren i comparen la grandària del seu penis. Després, Carmen, es disfressa de Carme per donar suport a la delegació territorial del PSOE en les eleccions catalanes, perquè, com ella diu, “a Catalunya, si vols militar en el socialisme, ho has de fer en el PSC, que és el PSC-PSOE. Si hagués viscut una mica més al sud ho hauria fet al PSPV-PSOE”. Però el PSOE de Catalunya s’enfonsa i Carmen –Carmen de nou–, sense perdre el somriure espuri que la caracteritza, se’n torna a Espanya i es presenta com a candidata a la secretaria general del partit. Una secretaria general que, lluny de ser un fi en si mateixa, es pot convertir en una nova plataforma que li permeti presidir un govern nacional-no-nacionalista espanyol. I és que, per paradoxal que sembli, no hi ha res que faci més il•lusió a un nacional-no-nacionalista que ser president nacional.

Ara, és clar, tot això ja és passat i sabem que les ànsies de poder i de notorietat de Carmen Chacón s’han estavellat contra la realitat, però no es pot dir que la fada que se li va aparèixer a Esplugues no li hagi concedit el desig de fer història. Sí que n’ha fet, d’història. L’ha fet en el camp de l’autoodi català i en el de l’esperpent espanyol. Fixem-nos que no sols desenvolupa una campanya destinada a fer-se perdonar els orígens, sinó que es pronuncia en contra de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, blasma l’independentisme, blasma el concert econòmic, blasma el pacte fiscal, defensa l’espoliació espanyola a Catalunya anomenant-la “solidaritat”, afirma que lluitarà “amb les ungles i amb les dents” perquè es mantingui aquesta espoliació, no dubta a utilitzar el seu gènere per atacar Alfredo Pérez Rubalcaba en la cursa per la secretaria general del PSOE, no dubta a utilitzar l’edat per desqualificar el seu adversari i tampoc no dubta a demanar disculpes als socialistes espanyols pel comportament dels seus companys catalans tot acusant-los d’haver caigut en una “deriva pseudonacionalista” i d’haver fet “molt de mal al PSOE”. Sembla que per a aquesta dona tot s’hi val, inclosa la mentida i la desqualificació dels seus mateixos companys de partit.

Deu ser per això que no s’adona de la hilaritat que provoca quan titlla de nacionalista català el PSOE de Catalunya, un partit que les urnes han castigat precisament pel seu espanyolisme. I deu ser per això també que no és conscient de la flagrant contradicció en què incorre quan fa aquesta afirmació: “Tot el PSC, i Carmen Chacón al capdavant, està en contra del concert econòmic per a Catalunya”. En què quedem, Carmen? Si el concert és cosa de nacionalistes catalans, i el seu partit hi està en contra, com pot ser que el seu partit sigui nacionalista català? Per altra banda, caldria també que expliqués si és potser per deliris de grandesa que parla de si mateixa en tercera persona, com els monarques.

Tanmateix, per si no fos prou, Carmen, mitjançant José Montilla, ens fa saber que no descarta presentar-se com a candidata del PSOE de Catalunya a la presidència de la Generalitat, la qual cosa ens demostra que aquesta dona, encegada per l’ambició, ha perdut el sentit del ridícul. Amb tot, jo dubto que emprengui aquest camí perquè per a ella ser president de Catalunya té el mateix valor que ser president d’escala. Ella vol ser Carmen de España. El problema és que necessitarà temps, potser tota la vida, per comprendre que el seu fracàs a Espanya és hereu del fracàs dels tres lusitans que, posant-se al servei de Roma, van trair Viriat i el van matar. Quan, finalment, van passar el platet als romans, aquests van respondre que “Roma no paga traïdors”, i els executats van ser ells. I és que España, com Roma, sí que utilitza els traïdors, però no els paga fins al punt de convertir-los en caps de l’imperi. Saben que una persona que és capaç de lluitar amb les ungles i amb les dents contra els drets nacionals del seu poble, afavorint-ne l’espoliació i el sotmetiment, és algú sense codi ètic. És a dir, algú de qui convé mantenir-se’n allunyat. Bàsicament, perquè és que és capaç de tot, absolutament de tot, per satisfer la seva il•limitada vanitat.