Opinió

Abans de començar he de confessar una doble ingenuïtat: la primera, haver imaginat que després d’haver perdut la Generalitat, les diputacions, els ajuntaments de Barcelona, Girona, Mataró, Vilanova i la Geltrú... i de no estar lligats de peus i de mans pel fet que el seu partit germà governava La Moncloa, el PSC faria un pas important per guanyar personalitat, autonomia, i capacitat de maniobra i de resposta davant dels problemes de la societat i, sobretot, davant d’Espanya; la segona ingenuïtat és que per un moment m’havia arribat a creure que la Chacón (Carmen per part de pare; Carme per part de mare) volia representar els interessos de Catalunya i dels catalans a la resta de l’Estat i que per això es presentava per liderar el PSOE. Però m’he equivocat.

Sé que no diu molt de la meva capacitat d’anàlisi. Potser alguns pensaran, fins i tot, que és impropi d’un articulista haver pogut pensar que això podia passar i, sobretot, reconèixer-ho. Però és així. Partia d’un principi que considero prou sòlid: els canvis de rumb es poden fer quan menys afecten la nau. Després de perdre tot el poder d’aquí i d’allà em semblava que el PSC es podia plantejar un nou model de relació amb el socialisme espanyol i amb Espanya; podia marcar perfil propi i tensar les relacions fraternals amb el PSOE en benefici de la gent que els vota i del seu país, Catalunya. Però ni el congrés dels socialistes catalans sembla que hagi servit per fer aquest pas endavant, ni el seu primer secretari, Pere Navarro, sembla que ja hagi assumit que ell és el líder del partit. Si fos així, ja s’hauria encarregat de parar els peus a Carmen/Carme Chacón que dimecres, a Los desayunos de TVE, es va atorgar el lideratge del socialisme català afirmant que el PSC i ella mateixa al capdavant del PSC estan en contra del Pacte Fiscal per Catalunya. Això ho deia l’endemà que la societat civil catalana reivindiqués en un acte públic aquesta fórmula de finançament per frenar l’empobriment que pateix Catalunya; un acte on hi eren presents dos destacats dirigents del PSC: Joaquim Nadal i Rocío Pérez-Sampere. Per més que Chacón ho digués en plena campanya electoral interna per liderar el PSOE no té cap dret a infravalorar i empetitir el partit que l’ha ajudat a fer-se com a política. Doncs bé, no solament Navarro no ha desautoritzat Chacón sinó que ha assegurat que se sent representat per ella.

Entenc la sensació de soledat i desencís que sent una part del socialisme català (i no em refereixo només a Ernest Maragall o Joan Ignasi Elena) que reclamava construir una alternativa política creïble a CiU i a l’actual govern d’Artur Mas, en comprovar que l’única aposta estratègica que s’endevina és la d’enfortir un PSOE que gairebé mai ha tingut cap detall amb el PSC.

Amb Chacón o sense Chacón al PSOE, l’assignatura pendent del socialisme català continua sent definir si el seu paper a Catalunya ha de passar per esdevenir una formació realment sobirana del PSOE o actuar com una federació més. Voldria tornar-me a equivocar, però no veig Pere Navarro amb prou coratge per liderar la primera opció.