Opinió

En ballet, hi ha un pas que en diuen “chassé croisé” i que consisteix a encreuar diverses vegades els “petits chaussons de satin blanc” de tal manera que el peu esquerra i el dret ocupin alternativament el lloc de l’altre. Es un exercici d’una gran bellesa a l’escenari del teatre de l’òpera, o a la gran pel·lícula de Chaplin “Candilejas” però quan s’interpreta a l’escena política resulta com a mínim xocant i, sobretot, revelador del divorci entre allò que es predica i allò que es practica. Recordin aquella presentació d’un líder d’esquerres en un míting: “Un home sortit del poble i decidit a no tornar-hi a entrar”. En definitiva, és una demostració de com amb llenguatge de dretes es pot fer política d’esquerres i viceversa. Vegin, si no, com el govern socialista es va reunir per última vegada abans de fer el traspàs bàsicament per dictar una sola decisió: la de concedir l’indult al conseller delegat del Banc Santander que els tribunals havien declarat culpable i que portava aparellada a la sentencia la inhabilitació per fer de banquer, atesos els antecedents de culpabilitat d’Alfredo Sáez. A pesar d’això, el president de l’entitat, E. Botin, va acusar els polítics de ser molt culpables d’una crisi que no havien sabut gestionar. I, a continuació, va anunciar que el seu banc experimentà una caiguda del 31% del benefici net de 2011, amb una xifra que serà de 5.351 MEUR., de la qual 1812 MEUR corresponen als crèdits irrecuperables concedits als col·legues del sector immobiliari. Segons el ministre Guindos, això ajudaria a vendre actius a meitat de preu i no perdre diners. Els afectats, mentrestant no es mostren gens disposats a fer apologia dels seus errors. Ans el contrari, afirmen que les mesures, per doloroses que siguin, s’han de prendre pel bé de cada banc i pel conjunt del sector. Per tant, la situació és la següent: una cartera immobiliària coberta al 50% dels actius, uns ajustaments que hauran de menester diner públic i una queixa dels que han pagat impostos contra els que ho han fet pitjor i, nogensmenys, han rebut ajuts.

El governador del Banc d’Espanya segueix guardant un sepulcral silenci, sí que ho ha fet però el ministre Guindos, germà per cert d’un regidor de confiança de l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella de Aznar. És que hi ha famílies on els cònjuges i els consanguinis en primer grau són tots ells, pel que es veu, vàlids, competents i bons gestors de la política. Cosa que és una sort si pensem en tantes altres famílies on els mèrits existents no es tradueixen en l’ocupació de càrrecs per falta de les “connections” adequades. Doncs bé, tornant al ballet, el ministre de dretes ha escenificat un avís d’esquerres als banquers i caixers amb l’amenaça que tots el qui necessitin rescats amb diners dels contribuents hauran d’acceptar un retall de les seves obscenes megaretribucions amb un màxim de 600.000 € anuals. I aquí ja tornem a veure com s’entona la cançó de la coral público–privada més dretana. Perquè ja fa temps que ens afaitem i sabem perfectament que, a part de la remuneració fixa que ara ens diu que tindrà un sostre, s’ha d’afegir el fet de pertànyer a una sèrie de comissions amb dietes superlatives i sobretot, la percepció de bonus o emoluments sobre uns resultats que valoren els mateixos interessats. A moltes de les caixes intervingudes, entre pitos i flautes, són molts els consellers designats amb el carnet de partit a la boca que superen els límits ara considerats intolerables. Destaca, per exemple per part del PP el diner que rep l’agraciada Merdeces de la Merced o ara en Folgado (PP i bona relació amb les patronals que, a dit, i sense anestèsia ha estat destinat a presidir la REE (xarxa elèctrica) que no necessita gaire dedicació ni preparació tècnica, però que comporta 750.000 € de bicoca anual.

Guindos, però, vol actuar i fer-ho ràpidament tot impulsant les funcions sense recórrer a un “banc dolent” que tapi el forat dels actius immobiliaris tòxics per valor de 50.000 MEUR, és a dir, un 60% dels crèdits problemàtics. A més a més, el govern vol que les 5 grans entitats financeres puguin complir el requisit d’un capital bàsic mínim del 9% que ha fixat l’Autoritat Bancària Europea. I això passa pels 700.000 habitatges que, segons el The Wall Street Journal, no troben comprador. Els prestadors pensen que el moribund mercat immobiliari es reactivarà, però no sembla possible que les coses millorin amb un atur del 23% (rècord negatiu dels països industrialitzats) i sense perspectives de creixement. En realitat, fa més aviat l’efecte que els estalvis estan sortint dels països meridionals i de la moneda única. En aquestes condicions, és possible que Rato estigui enrabiat. Creu que el pla de govern s’ha fet a mida dels interessos del Santander i el BBVA i que es traduirà en un empitjorament de la concessió de crèdits. Ell, en tant que Bankia, es va empassar Bancaja i el Banc de Valencia sense la morterada de diner públic que Zapatero va donar, en canvi, al Sabadell per comprar la CAM. Per tant, per eliminació, els dos grans interlocutors sembla que haurien de ser CaixaBank i Bankia amb un parell d’anys de Rato en llista d’espera i eventualment en la còmoda presidència, posem per cas, de Gas Natural per substituir Fainé. Tot un full de ruta per als qui sempre han somniat la seu al Madrid del centralisme més radical i a tocar el cel dels negocis amb les mans.

En el tauler de la partida hi ha, però, peces que es mouen i pressionen per tots els mitjans al seu abast. Curiosament, Jordi, el fill de Fainé que feia de conseller delegat a la patrimonial Hemisferio de la família Lara, ha fitxat per l’EMTE dels Sumarroca per anar a obrir mercats a la Xina. A veure si així pot sevir d’alguna cosa la compra d’accions que va fer la Caixa al East China Bank de Hong Kong que, de moment, ha donat més disgustos que no pas alegries. Sembla, doncs, que s’anticipen moviments. I resulta que Francisco Gonzalez, president del BBVA, és íntim amic de Rajoy i la persona de tot el sector financer en qui més confia el cap de govern. I és del domini públic que el president del BBVA pensa que Bankia és un gran problema per a Espanya. I que quan el sistema financer espanyol respira artificialment ho fa gràcies a la barra lliure de la liquiditat que aporta el Banc Central Europeu, com a prestador d’última instancia. Fainé té la vista posada en Bankia a fi d’assolir un volum de “too big to fail” i, especialment, de restar-li una catalanitat que sempre brilla per la seva absència quan s’ha de fer un servei a Catalunya i no a la colla pel porró dels amiguets de l’IBEX i de l’escalf que l’administració central dispensa a tots els qui abdiquen dels seus orígens o de la seva identitat i obligació estatutària i fundacional de servir a l’economia catalana i als interessos generals d’un país on, per decret o per voluntat pròpia, ha fet simplement el drenatge de l’estalvi català cap a la capital del Regne.

Tanmateix, mentre tots van a coberta amb un allargavistes per estudiar el rumb dels adversaris, tampoc no poden badar pel que fa als afers de la marxa de les entitats. Per exemple, aquest setmana hauran de fer front a la batalla judicial que han plantejat els afectats per la compra de participacions preferents. Els clients que es consideren perjudicats han demanat al Banc d’Espanya i a la Comissió Nacional del Mercat de Valors que investiguin si s’ha produït alguna irregularitat en la captació de recursos a les sucursals. En realitat, sabent-ho o no, la tieta o el jubilat octogenari, estan comprant deute per temps indefinit sense una rendibilitat garantida, atès que està condicionada al fet que l’entitat emissora obtingui beneficis. No són accions, ni tenen dret de vot, ni dipòsits garantits tal com els compradors es pensaven després d’escoltar les explicacions dels caps de sucursal que, cada pocs mesos, canvien d’oficina a fi d'eludir les reclamacions més agres. El descontent és prou fort per haver forçat les entitats a oferir el bescanvi de les preferents per d’altres com ara accions. Tant de bo que ningú no prengui mal i especialment els de sempre, els de la bona fe que no llegeixen o no els hi expliquen la lletra menuda.