Opinió

Punxó d’infern; canyiula; pom d’escala; turrull; menjamistos; baldragues; advocat de conillera; agaús... Es tracta d’insults divertits que es fan servir sobretot amb la canalla a Fraga i rodals. Emprenyador; escarransit; curt de gambals; esverat; sense traça; deixat; saberut; egoista; en són les respectives expressions en català estàndard. Conèixer i gaudir d’un vocabulari local tan singular, tan autèntic, ens nodreix culturalment. Aquesta mena d’aliment, no exempt d’humor, ens confirma que la nostra és una cultura potencialment seductora. Estimar-la significa garantir que serà transmesa, com un actiu valuós, a les noves generacions de fragatins. Això vol dir sentir-se un factor dinàmic d’aquest patrimoni, el qual ha de ser viscut amb orgull i lluït a tothora.

Els entesos diuen que quan els insults tenen un caràcter simpàtic deixen de ser insults. El polític republicà Joaquim Ventalló (1899-1996) va demostrar molta lucidesa en el moment de traduir els renecs del capità Haddock, el llop de mar de les aventures de Tintín. Entre les innocents exclamacions que engalta el barbut bevedor de whisky n’hi ha d’inspirades arran de converses de Ventalló amb els pescadors de Port de la Selva. Tros de tifa interplanetària amb ulleres; cadell de gos sarnós; nas de mocs; cuc endimoniat; escampafems; esquitx de mico filós esdentegat i tísic; ronya d’inflidels; gep de dromedari; filibuster de pa sucat amb oli; mussol mal dissecat... són alguns dels 800 malnoms que ara han quedat recopilats a Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! (Acontravent). Quim Torra, l’editor, diu que és «un monument lingüístic de primer ordre i un espectacular treball filològic». L’inseparable amic mariner de Tintín fins i tot disposa d’un terme que caldria incorporar en el parlar de Fraga: despenjafigues. I és que Fraga s’ha distingit pel conreu d’aquesta fruita.

En aquesta línia, la tardor passada tardor va sortir reeditat el segon disc que va publicar el cantant Pau Riba, a començaments dels 70, intitulat Jo, la donya i el gripau. Riba diu: «el vaig dedicar al meu primer fill, en Pau, o griPau, que traduït vol dir gran Riba Pau» (Ara, 9-7-11). Pel poeta Enric Casasses, Riba ha sabut «ajuntar la tradició popular i la revolució» (Ara, 22-11-11).

Presentar el català com una llengua divertida, amb la qual és possible jugar amb les paraules, genera adhesions i possiblement fa augmentar el nombre de catalanoparlants. Encara diria més, viure en positiu la llengua és un requisit per a rellançar la nostra identitat lingüística. Per parlar d’uns insults que no són insultants, Quim Torra presentarà a Fraga el dissabte 10-3-12 Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! A continuació, també presentarà Honorables. Cartes a la pàtria perduda, escrit per ell mateix, sobre personatges de referència de l’univers català del segle XX. A propòsit d’aquest segon llibre, Torra diu: «Aquí van viure un dia uns homes que m’interpel•len, que em criden a seguir-los, que m’exigeixen fidelitat a una tradició, a una llengua, a un país». El saló social de l’Hotel Casanova (Av. Madrid 54) acollirà l’acte, a les 7 del vespre. Es tracta d’un avançament de les jornades de dignificació lingüística que organitza l’Institut d’Estudis del Baix Cinca. L’edició de 2012, que ha quedat convocada per al 16, 17 i 18 de març, vincularà Llengua i seducció.

Temps enrere, Mateu Joan i Florit, editor de L’Estel de Mallorca, em deia que l’elevat nombre de figueres del seu St. Joan natal, vila emplaçada al bell mig de l’illa, va alimentar molts marrecs mallorquins de la postguerra: «ens vam fer un tip de menjar figues quan a d’altres indrets passaven gana». Si ens remetem al vocabulari haddockià, la d’en Mateu va ser una generació de «despenjafigues».

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Elogi de la transgressió