Opinió

Certament feia riure veure ahir la líder del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, implorant al president Artur Mas una moxaina i un agraïment. Feia riure per no plorar. De pena, pel nivell que demostren alguns al Parlament. Per com de petita és la nostra autonomia, que fins i tot ha d'anar tirant amb lideratges com aquest, el de la senyora Sánchez-Camacho. Els mentiria si no els digués que en un temps, no gaire llunyà, vaig creure'm el que alguns m'apuntaven sobre el potencial d'aquesta política. Unes expectatives que trobo que està esberlant amb el crònic atac d'ansietat que ens exposa incòmodament a tots plegats en els últims mesos. I dic que incomoda per la vergonya aliena que provoca.

Si tu em dius vine, ho deixo tot... però digue'm vine. Entranyable títol de l'últim llibre d'Albert Espinosa, que ahir declamava subliminarment Sánchez-Camacho a Mas. Però res. Ni les gràcies. Ja li ho pagarà l'electorat si ho troba escaient, li va venir a dir el convergent. I au, a fer feina, que per a això els ha votat la gent. Perquè en la jornada d'ahir tocava donar llum verda a uns comptes que ben d'hora al matí el portaveu d'Afers Econòmics de la Comissió Europea, Amadeu Altafaj, havia qualificat de necessaris i "assenyats". Això a banda, també era el moment per al minut de glòria dels grups de l'oposició i de la líder del PP. I això havia de ser obstacle de res? No.

En el debat, la portaveu del grup d'ERC, Anna Simó, va demanar al president "quin és el cost del pacte dels pressupostos?". Cost? Polític? I el cost del "no pacte? I els seus costos socials? Perquè segurament CiU assumeix amb poca alegria els costos d'imatge que li pugui reportar el pacte per tirar endavant uns pressupostos amb la insuportable lleugeresa de l'ésser Sánchez-Camacho. Però aquests costos van en el sou dels polítics. A la resta de la ciutadania ens són força irrellevants. En canvi, els costos de tenir una administració més asfixiada ens repercutiria a tots. Els costos d'un país del tot intervingut on haguessin de venir de fora a fer-nos els números encara retallarien més. Els costos d'un país abocat a unes eleccions anticipades ens fartarien a tots. Això, i molt més, ens hauria costat un "no pacte". I si a canvi, CiU ha d'encomanar-se a l'Altíssim per mirar d'assumir estoicament els excessos de la senyora líder del PP, ben rebuda sigui la penitència. I que el mateix a qui s'encomanen els il.lumini per treballar i trobar vies alternatives de pacte en el futur. Si no és que assumeixen viure en el purgatori in aeternum, clar.