Opinió

Una de les curiositats del congrés del PSOE, si ho mirem amb perspectiva, és que han escollit com a gran esperança del partit Alfredo Pérez Rubalcaba, el polític que va perdre sorollosament les eleccions davant de Mariano Rajoy. No vol dir això que Carme Chacón hagués estat millor, perquè també ella va patir una derrota històrica a Catalunya, al quedar descavalcada per primer cop de la primera posició. Aquests dies hem vist fins i tot Pérez Rubalcaba parlant de canvi, com si no tingués passat i fos un nouvingut. Denota tot plegat una certa desconnexió de la realitat, que precisament ha estat una de les causes de la desfeta socialista. És estrany que en un partit no aparegui ningú més per liderar-lo que dos polítics que acaben de viure la derrota. Vist també en perspectiva, Rubalcaba només té un avantatge. És un polític ordenat, que sap dirigir, i que pot posar les bases d'un futur lideratge que ja no passarà per ell. Però llavors estem parlant d'una llarga travessia del desert, perquè tot això demana cuina a foc lent, i anys. Mentrestant no sembla que entre els socialistes s'hagi analitzat què se n'ha fet del seu projecte, per què han perdut les classes mitjanes que donen les majories. Algú s'ha preguntat per què ha hagut de ser el PP qui posés un límit al sou dels banquers, quan el PSOE no ho va fer mai?