Opinió

Tots els focus es centren en la visita que aquest primer de febrer el president Mas fa al president Rajoy.

Tots sabem que el president català té unes capacitats de decisió molt més reduïdes que el d’Espanya. Això és cert, però no és menys cert que ambdós tenen necessitat d’entesa i malgrat la temperatura, hauran d’establir un clima de caliu, els agradi o no.

Al president Rajoy se li ha escapat un “vivo en el lío” a la protocolària pregunta formulada pel màxim responsable de la Generalitat tot pujant les escales de la Moncloa.

És natural que no pugui ballar d’empentes si tenim en compte alguns dels primers conflictes que s’ha trobat només arribar: l’expresident Camps de València acusat en un cas de corrupció xaró on s’han retratat una sèrie de polítics del seu partit més dignes de baladrejar al Sálvame que no pas de prendre decisions des de l’administració pública, un ministre d’agricultura el senyor Arias Cañete que en el darrer govern PP ja es va fer famós per arreglar això de l’aigua posant els seus cataplins com a argument polític que torna a amenaçar amb el “Plan Hidrológico solidario” que consisteix en el transvassament de l’Ebre sí o sí. El ministre d’educació, Sr. Wert sembla que pensa incomplir amb la competència de la Generalitat sobre la llengua vehicular a l’escola i torna amb la cançó enfadosa de la tria de llengua, com si això no estès resolt per llei i amb consens de les forces polítiques catalanes. També han sortit els herois de la cataplasma que darrera la sinistra cara de Monsenyor Rouco Varela malden per treure de cop la llei de l’avort, la del matrimoni homosexual, i tot allò que no sigui digne d’un capítol de Crónicas de un pueblo. Això sense tenir en compte que al seu govern el ministre d’economia Sr. De Guindos se les té amb el d’Hisenda Sr. Montoro i la Sra. Merkel des d’Europa, inflexible, els diu que o compleixen reduint deute o aquí no s’obre l’aixeta del crèdit.

Sense majoria absoluta aquest pobre home ja s’hauria escapat amb el seu gos; el número de diputats li permet aguantar perfectament les envestides però de cara a Europa (que ara és absolutament necessària perquè té els diners) aquesta superioritat a la cambra no li serveix pel més important: complir.

Aquí ve la gran oportunitat del president Mas. Els catalans complim, de serrar les dents i empènyer el carro en sabem com ningú, de fet és que ja ens hi criem així. Qui s’asseurà a la taula per portar a terme una reforma laboral que malgrat el sacrifici que representi per a molts, crearà llocs de treball primer i economia productiva després, serem els catalans. Naturalment que hi haurà una gran cridòria sindical, una crítica ferotge a treballs per a joves remunerats amb 400 euros primer, però si això és la porta a una inserció laboral completa i digna després d’un període, benvingut sigui i baixem l’atur.

La necessitat que el Sr. Rajoy pugui tenir de Catalunya ve donada perquè la reforma laboral l’havia d’haver portada a terme el PSOE, de la mateixa manera que avançava en lleis socials. Com que va fer la segona i no la primera, ara necessita un suport social per realitzar allò que no li pertocaria. El perill és que si vol continuar per aquí no hauria de permetre passos enrere en els assoliments de l’esquerra.

El darrer escull és del president Mas. Ell i el seu govern actual han patit en carn pròpia el desgast i la inanició a què els va portar el pacte del Majèstic. Són la generació vacunada contra qualsevol entesa amb el PP. Però no hi haurà més remei, s’hauran d’empassar la medicina o tornar-se’n a casa.

Si vol sortir del “lío” president Rajoy també li tocarà una bona dosi d’oli de fetge de bacallà, amb etiqueta catalana i DO d’origen.