Opinió

Divendres passat el canal 33 va emetre un documental molt interessant titulat Emboscats. Memòria d'una geografia secreta. El podeu recuperar aquí. Aquest treball, dirigit per Esther Miralles i coproduït per la cardonina E2S Produccions, explica les vivències de les moltes persones que van passar-se la Guerra Civil amagats als boscos, sobretot de les comarques centrals, i més específicament del Solsonès. N'hi ha que s'hi van passar tres anys, vivint en coves i alimentant-se dels queviures que els portaven amics i familiars. El documental val molt la pena perquè explica una història que molta gent desconeix i de la qual s'ha parlat ben poc per les derivades ètiques de l'actitud dels emboscats.

No ens enganyem. Tot i que el documental explica molt bé les seves experiències i motivacions vitals a través de supervivents i testimonis, la realitat és que les dotzenes de joves que es van amagar van contribuir a la desfeta del seu país i a l'intent de genocidi nacional que s'hi va produir després. És per això que les autoritats republicanes els buscaven en considerar que eren uns traïdors a la causa. Aquí teniu un exemple dels cartells que convidaven a denunciar-los.

La seva covardia no els va convertir en bons a ulls de les tropes franquistes. Quan les forces d'ocupació van conquerir el nostre país, els emboscats van abandonar llurs cataus convençuts que serien rebuts amb els braços oberts per les noves autoritats per haver-se negat a combatre amb els republicans. Però van rebre una gerra d'aigua freda. Molts van ser empresonats i fins i tot els comandants franquistes els van retreure la seva covardia. Alguns es van passar uns quants anys als batallons de càstig i als camps de treball, al costat d'aquells que sí que es van jugar la vida pel país i per la llibertat.

Mirant el documental, tot i així, hom podia entendre'ls. La por, la disbauxa terrorista del bàndol legítim, la religiositat amenaçada, el conservadorisme ancestral d'aquelles terres i altres idees de fons suraven entre les motivacions d'aquells joves. De fet, gràcies a tot això la majoria d'ells van salvar la vida, que no és poca cosa. Ara bé, és en les situacions difícils on la categoria moral de les persones es fa visible. Hi ha cruïlles històriques on no es pot amagar el cap sota terra com un estruç. El pacifisme s'acaba quan la guerra entra a casa teva. Si el teu país, la teva família i la teva hisenda corren perill has d'agafar el fusell, com va fer el meu avi fins la derrota final. I si creus que els teus s'equivoquen i els altres tenen raó, has de canviar de bàndol, com va fer el meu altre avi perquè era dirigent d'un centre moral i catòlic encara que no sabés parlar castellà. Però cap dels dos, per sort, no es va emboscar mai.