Opinió

Sóc dels qui creuen que en aquest país tenim una rara afició a fer de tot plegat, menys d’allò que és important, un gra massa. Està passant ara amb el debat sobre el projecte Eurovegas i de si aquí un magnat nord-americà ens plantarà un mega-resort de luxúria i perdició. Hi ha molta hipocresia, en la discussió que ha generat la hipòtesi d’una instal•lació com aquesta a Catalunya, abans i tot de saber si això passarà.

D’una banda ja els avanço que no crec que l’indret acabi aterrant aquí. Si la competència és Madrid, ho tenim pelut. Primer perquè el govern espanyol està sempre amb ells, en la dicotomia Madrid-Barcelona. En segon lloc perquè la sintonia, el govern del PP la tindrà sobretot amb una comunitat autònoma i amb uns municipis madrilenys on governa, no com aquí. I ja factor institucional a banda, tenint present cap a on pot mirar de decantar la balança l’esperó i l’ajut al projecte per part del govern de l’Estat, també els diré que a ultraliberal ningú no guanya a la presidenta Esperanza Aguirre. En aquest sentit, el senyor Sheldom Adelson enlloc no trobarà tanta màniga ampla com a Madrid. Molt més que a Catalunya, segur. Primer per una qüestió ideològica i de model social, i després per aquella afició dels nostres polítics (i més enllà) a perdre’s en batalles que gairebé sempre ens fan perdre la guerra.

Hipocresia. En el debat sobre aquest projecte i els seus condicionants s’està parlant massa d’oïda, i amb massa prejudici. Només un exemple, a tall de mostra de com ens estem posant dels nervis potser de forma sobreactuada: quan es parla de modificació de la llei del menor no es fa de deixar jugar les criatures a les màquines escurabutxaques, sinó de permetre’n el trànsit, junt amb la seva família, per la mà d’espais amb aquests i altres jocs d’atzar pel mig, com succeeix a Las Vegas, aquí sí, paral•lelisme ben trobat.

I podríem reflexionar també de com ara n’hi ha que fan mil escarafalls per si aquest futurible serà una fàbrica de contractes escombraria, com si de fàbriques d’aquesta matèria no n’hi hagués a mans plenes arreu del país. És com si el grau d’exigència d’alguns hagués decidit concentrar-se només en aquest projecte, i és una pena. Perquè parlar-ne, com a mínim, s’hauria de poder fer.

El projecte presenta dubtes raonables sobre la seva viabilitat i sobre les seves conseqüències? Sí. ¿Però ens podem permetre descartar-lo maniqueament i posant-nos estupendus com el qui més, sense valorar seriosament la mà de llocs de treballs i de generació de turisme i de riquesa que pot implicar un complex com aquest, en temps d’una crisi econòmica brutal i amb la perspectiva possible col•locació de centenars de milers de ciutadans a dia d’avui condemnats a l’atur crònic un cop extingides vies per a ells possibles com el finat món del totxo? Fer-ho seria d’hipòcrites, sí.