Opinió

La cigala es va passar tot l’estiu cantant al karaoke. S’ho va beure tot. Fins i tot una ampolleta d’aigua oxigenada on s’amorrava una padrina que es volia suïcidar al descobrir que Marisol ja no actuava. Però un dia va arribar el fred. Només tenia el biquini de tiretes de pell de rata. Congelada, afamada, no aconseguia aixecar el cap. Va rodolar fins picar a ca la Formiga.

-Què vols?
-Què em podries donar una mica de menjar?
-Osti, no havia vist mai una titola tant seca... bé, vull dir una cigala.
-Oh, em moro de fam. Dóna’m un tall de microbi, el que sigui! Va, va, t’ho tornaré multiplicat per mil l’estiu vinent! T’ho iuro per snoopy!
-Ai, ai... tu no eres la que cantava tot lo punyeter estiu? Què foties que no treballaves?

Plis, plas. Tothom sap com acaba el conte. La formiga li clava un “no t’agrada tant cantar, doncs ara balla”. I li tanca la porta als morros. Pim, pam i bum. Però... experts en Faulisme Animalístic han descobert que només hi ha un lloc del món on aquesta faula té un final diferent: Catalunya. Aquí la formiga es creu a la cigala i la deixa entrar a casa. I, au, anar cantant i vivint damunt les antenes.

Han passat els anys i els nens catalans continuen naixent amb aquesta ablació mitològica. L’amputació és una forma de vida catalana tal i com va definir el Dr. Joan Mutilació de l’Abscisió. D’aquí ve que a l’entrada de les cases catalanes hi hagi aquell rètol amb llums de neó que posa: “Hostes veniu i foteu-nos el niu”. Au, cap dins. Qualsevol cigala espanyola sap que la formiga catalana li obrirà les portes, les cames i l’ampolla de whisky. Som el motel d’Espanya: 24 hores al dia. Tota la vida obert.

Ens excita la cigala. Ens agrada la seva veu. Diga’m cigala, diga’m el que vulguis que m’ho creuré. Què dius? Clar que sí! Mira, ara ens volen entretenir amb la ficció Garzón. No és només que el jutge sigui, genèticament, una cigala que amb el seu mal canto ha trencat vidres contra catalans (tortures de 1992) i bascos (Egin) (cal repassar la munió d’articles com els de Jaume Clotet, Pere Martí, o els dels mateixos torturats com Ramon Piqué i Marcel Dalmau): no. Garzón és una altra faula que pica a la porta de casa nostra perquè la deixem entrar. Així ens enganya Espanya: seduint-nos amb llenceria ratada i suada. Vol que escollim parella. Vol que escollim bàndol. Posició. A favor, en contra.

És una faula, un engany. El de sempre: un dia és la República, un altre la transició, l’altre els mocs verds per a tots. La ficció Garzón és una manera de integrar-se a Espanya. És igual si estàs a favor del cantant, o en contra: tot suma per l’star system espanyol. Tot és Espanya i res és Catalunya. Cigala, sí. Formiga, no.

Ja ho sé. La cosa és més complexa. Sobretot en els temps que corren. Tot ha canviat. I avui la casa de la formiga és petita i està més plena de gent que mai. Recordem que la formiga és un insecte social i deixa entrar a tothom i deixa que facin el que vulguin a casa seva... que s’hi caguin, que s’hi pixin, que pintin les parets amb vòmits de disseny sostenible... Passeu, passeu, que casa meva és casa de tots. Tot és permès i no has de respondre mai pel que facis. Tot té premi i subvenció. Guaita la festa que preparen els treballadors de TMB (Transports Metropolitans de Barcelona): faran vaga durant els quatre dies del Congrés Mundial de Mòbils. Felicitats!!! Anys i anys per molts anys!!! Ho destrossaran tot! Tots en sortirem perjudicats! Tot serà una gran merda! Tots quedarem empastifats! Barcelona serà... ja no serà! (ho explica molt bé en Francesc-Marc Álvaro). I tots, tots ens hem de creure el seu conte, la seva faula. Això sí, com Garzón però al revés: culpa a la formiga i aplaudeix a la cigala. Aquests covards, egoistes, sectaris, sindicats espanyols que estan a Catalunya potser ja n’hi ha prou: no som nosaltres, són ells. No apallissis a la formiga, perquè la que dispara és la cigala. Això, això... tot això en quin país passa? Ja ho hem dit: Catalunya l’únic lloc on el conte té com a final l’ocupació i la destrucció per decret llei animal.

Dilluns farà 50 anys de la mort de Francesc Pujols: un dels individus que hi va veure més clar sobre Catalunya i el formigueig. N’hi ha que només el coneixen per aquella frase que ve a dir que els catalans arribarà un dia que anirem pel món i ho tindrem tot pagat. Però el que no saben molts és que el 1939 potser va dir la seva frase més certa: no només no ho tindrem tot pagat, sinó que tot ens costarà molt car. Ja veuen: la cosa va de finals i d’animals.