Opinió

L’any 1991, TV3 i la productora nord-americana Lorimar van coproduir una sèrie de 22 capítols que es titulava Dark justice, que Televisió de Catalunya va programar amb el títol de Quan es fa fosc. Es tractava de la història d’un jutge, Nicholas Marshall, que de dia treballava als tribunals però que a la nit es transformava en una mena de cavaller de l’antifaç que impartia justícia al marge de la llei. A l’època, qui més qui menys va identificar la tenacitat i la transgressió del jutge Marshall amb el jutge Baltasar Garzón.

L’exjutge estrella ha estat condemnat a onze anys d’inhabilitació per haver actuat al marge de la llei. Segons el Tribunal Suprem va autoritzar que es fessin escoltes il•legals. Va permetre i avalar que s’enregistressin les converses dels advocats del cas Gürtel amb els seus clients. Va vulnerar, diu el Suprem, el dret de defensa que té tota persona.

No sóc jurista, per tant, no entraré en qüestions tècniques. Però hi ha algunes reflexions que convé fer, ara que la sentència està aixecant tant de debat i tantes opinions enfrontades.

Partim de la base que la justícia, sobretot, ha de ser justa i que ningú pot estar per sobre del bé i del mal. Hi ha un fet objectiu que ningú qüestiona: les escoltes es van fer; el mateix Garzón ho reconeix. Però mentre el Suprem assegura que aquesta és una il•legalitat que vulnera un dels principis fonamentals que és el dret de defensa, per tant és condemnable, l’exjutge afirma que el fi justifica els mitjans, i que ho va fer per impedir que es continués produint un delicte.

El tema que es planteja és: tot s’hi val? Per més jutge que un sigui: ho pot fer tot? No tinc cap dubte que l’objectiu del govern de Felipe González quan va crear els GAL va ser que ETA deixés les armes; deixés de matar. Però: s’hi valia muntar els GAL per aconseguir la fi del terrorisme?.

Se suposa que els jutges han de ser els primers en no cometre il•legalitats, en impartir justícia i en donar tranquil•litat als ciutadans. Se suposa que no poden actuar al marge de la llei. Se suposa que han d’utilitzar els mecanismes i els instruments que la societat ha dipositat en les seves mans per jutjar els infractors i no per esdevenir un infractor més. El Tribunal Suprem, és a dir, altres jutges diuen que Garzón va delinquir; que va actuar al marge de la llei. El tribunal no té ni més ni menys credibilitat que amb altres sentències que ha emès. Però si fins ara no s’ha qüestionat la seva professionalitat perquè s’hauria de fer ara que han condemnat Garzón?

Massa sovint l’exjutge Garzón semblava el jutge Marshall del Quan es fa fosc perseguint actes delictius que el van situar a la primera pàgina de tots els diaris: ETA, els independentistes catalans abans dels Jocs Olímpics del 92, el narcotràfic, el contraban de tabac, el terrorisme islàmic, l’alliberament d’Ortega Lara, el cas Pretòria... Però sembla que ara s’ha passat de frenada; que ha anat massa lluny; que ha transgredit i traspassat tots els límits acceptables. I el Suprem l’ha condemnat. Res a dir. Però tinc un dubte raonable: el fiscal que per activa o per passiva va avalar l’actuació de Garzón no té cap responsabilitat en tot el tema?