Opinió

Vostès s’hauran assabentat que en aquest país la banca està en gran part subvencionada: i no només la banca, sinó que hi ha múltiples sectors d’activitat (també els avions, que han fet fallida) que reben diner públic: la indústria, l’agricultura —aquesta sovint fins a nivells indecents—, les energies renovables, les “entitats socials”; hi ha diners pels esportistes que guanyen medalles en disciplines estranyes, però que reben diners perquè la pàtria s’engrandeix amb les seves fites portentoses.

Tot això està bé, sembla, i no aixeca gaire polseguera la majoria de les vegades; quan han estat els bancs qui han hagut de ser rescatats amb diner públic s’han aixecat totes les alarmes, sí, però els qui més fort han cridat són els que precisament militen per models socials on tot i tothom estigui subvencionat, on tots beguem d’una manera o d’altra del diner públic en una economia controlada o vigilada. És una de les paradoxes dels que estan contra tot: sovint ho estan també contra les seves pròpies idees que s’han d’aplicar al peu de la lletra.

La cultura és una cosa que se subvenciona, també. I la cultura, pesi a qui pesi, és una de les coses menys subvencionades de la nostra societat: les xifres canten. En cultura ens hi gastem més aviat poquet: i potser és el que toca. El cost d’algunes produccions de Hollywood és gairebé superior —atenció!— al que Catalunya es gasta en cultura, en el pressupost del departament. Per exemple Spiderman 2; cost: 200 milions de dòlars (recaptació: 783). O Avatar; cost: 237 milions (recaptació: 2.782 milions). Aquestes mostres de cultura són grans negocis, i seria bo que la cultura sempre ho fos —sobretot si és de qualitat—; però fins i tot en aquests casos és probable que sigui el diner públic el que acabi girant entorn de les obres més autònomament rendibles. ¿Quants de diners públics es dediquen a la compra d’obres d’art que el mercat eleva cap a costos impossibles, de creadors vius i morts? ¿Quants diners de tots per celebrar el centenari d’un literat extraordinari nascut fa un o dos segles?

No estic dient que en cultura s’hagin de repartir diners a dojo: estic constatant un fet, ni més ni menys. Reitero que a mi em sembla magnífic que la cultura se subvencioni: la idea és donar diners per les coses que valen la pena, per les coses que socialment donin fruits saborosos que d’una altra manera no podrien prosperar o ho tindrien molt o més difícil. Si el nostre teatre no estigués subvencionat el cost de les entrades seria inassolible pel públic que generalment hi acudeix. I llavors ja no hi hauria teatre de qualitat, i tot plegat seria més pobre i més trist.

Les coses estan així: però podem fer com si no ho fossin i dissimular; fer veure que els artistes són genis maleïts, gent al marge, proscrits que viuen d’esquena al poder, que no transigeixen i que guarden unes preteses essències d’un rigorisme meravellós: però, ho reitero, això només seria dissimular. Sense diner públic els artistes del país —també els espanyols, la majoria— no podrien viure: i gairebé en totes les branques de la creació. Fins i tot el més exitós dels artistes depèn en una o d’altra mesura de la publicitat governamental que li col•loquen al diari on escriu (i on li paguen molt bé), o de l’ajut que rep el seu editor o galerista. Qui no vulgui això pot pagar-se les obres ell tot sol —i llavors sí menysprear “el poder”, o “el sistema”—, o anar-se’n a viure als EUA i provar de prosperar en una societat on només poden viure del seu art els que l’aconsegueixen vendre a l’engròs (per mediocres que siguin), i d’on surten, almenys pel que fa al món audiovisual, els millors creadors.

El que no podem fer, doncs, és escopir a la sopa que ens serveixen. No pots muntar una gala dels premis Gaudí i menysprear als qui te la paguen. Una cosa és voler imitar el còmic anglès Ricky Gervais —l’humor feridor, però amb guant de vellut— i l’altra és caure en el sectarisme —i en la grolleria—: hi ha un plegat de matisos i diferències que no convé passar per alt. Tu pots fer crítica del que vulguis —del poder—, però se’t jutjarà per l’encert, el tacte i l’afinació de la crítica —per la gràcia, pel geni, que aquí ha estat absent—: no per la crítica en si, que en un artista sempre ha de ser estèticament vàlida (ai, quin avorriment!, han exclamat tants i tants espectadors: i l’avorriment és el súmmum del fracàs estètic!).

Caure en l’insult o en la provocació innecessària és imitar tots aquells artistes mediocres que des de fa dos-cents anys substitueixen unes propostes artístiques de qualitat per la bravata tan confortable —sobretot si te la subvencionen— d’épater le bourgeois. Uns burgesos, a més, que ja no s’espanten de res: fomentar la cridòria i la broma de mal gust és contribuir encara més a l’adormiment comunal —estètica Sálvame, per entendre’ns, el poti-poti de corral—, i no al desvetllament crític o a l’esbarjo intel•ligent. ¿A què juguem, aquí? Si vols fer coses de qualitat treballa el geni: no l’insult ni la confrontació estupidíssima.

Als creadors no se’ns jutja per si estem subvencionats o no: se’ns jutja per la qualitat del que fem. Per exemple: algunes de les millors novel•les catalanes de les darreres dècades —que quedaran per a la història de la nostra literatura—, són fruit d’una subvenció rebuda pels autors: ¿i qui se’n recorda d’això? ¿És pitjor una novel•la que hagi rebut una subvenció que una altra escrita amb l’autor a l’exili, amb el nas dins la misèria? No és el pressupost públic el cànon que ens permet respondre aquesta pregunta: és la qualitat de l’obra.