Opinió

Són moltes les vegades que hom es fa aquesta pregunta al llarg de la seva vida. John Lennon va dir: “La vida és allò que et passa mentre tu fas plans”. I de fet, tenia raó. Estem tan ocupats pensant en què passarà demà, en assolir els nostres objectius, en fer allò que els demés esperen de nosaltres, que quan ens fem aquesta pregunta ens adonem que ens hem perdut el més meravellós de la vida: el detall.

Recordo molts dies de la meva vida impressionantment bons i d’altres al•lucinantment dolents. Recordo què va passar, com em sentia i quin dia feia, però segurament no en recordo el detall que va fer que avui encara els recordi. Quan tens fills sovint t’adones que no recordes detalls dels teus fills que et feien arrencar el somriure. El primer cop que et va prémer el dit, la cara que posava quan li queia la baba, eren aquestes petites cosetes que t’alegraven el dia. I ara s’han fet grans i ja no ho recordem però donaríem qualsevol cosa per tornar a reviure’ls. Tancada una etapa de la vida en la qual inconscientment hi van associades sensacions i sentiments que transformem en records, sovint magnificats i sovint com ens agradaria que hagués estat, arriba la “dimensió desconeguda”. I ara què? Amb el desconeixement arriba la por i l’enyorança. I mentrestant les hores passen i els dies les segueixen i patapam! La por i la frustració surten de l’amagatall de l’amígdala i et recorden que no havies fet allò que volies, que has perdut el temps estimant a qui t’ha deixat, que no has fet tot allò que calia perquè ara fos com tu ho havies imaginat. I per què tenim por? Per no haver sabut gaudir del detall dels moments anteriors a la pregunta, del procés que has seguit per arribar fins aquí. Encara que soni a tòpic, gaudir del present, de l’aquí i de l’ara, són conceptes que en psicologia emprem per ajudar a superar depressions i estats d’ansietat, i mentre dura aquest procés d’aprenentatge tothom coincideix en què se li passen molts detalls per alt del moment que acaba de viure. Veure la vida des d’aquesta perspectiva nova fa que estiguis més despert.

Quan sembla que hagis arribat a tenir tot el que et podies imaginar, t’has de tornar a fer aquesta pregunta un altre cop i començar a planificar un nou repte, però abans t’has d’aturar i gaudir d’allò que has aconseguit. Imaginem-nos per un moment que Sant Josep Guardiola l’any que va guanyar tots els premis haguts i per haver hagués dit: “ara plego”. Milers de culés, que han pres Guardiola com a referent de català respecte la feina ben feta i es lleva d’hora, ens hauríem sentit frustrats. En Pep podria haver –se retirat, dedicar-se al plaer de no fer res, fer el que volgués... però no, continua guanyant títols, títols que ja té, que ja ha guanyat, amb un equip que des que va començar és gairebé el mateix, però ho fa bé. I per què? Perquè gaudeix del detall, de cada partit, de cada temporada, de cada instant.

Hi ha un exercici que intento que tots els meus pacients facin. Imagineu per un moment tres coses que sense adonar-vos us fan saltar un mig somriure cada dia de la vida i que per culpa de la pressa i de la voràgine del dia a dia ara us costa d’imaginar. Són imperceptibles i inconscients, a vegades és una olor, a vegades un paisatge, una imatge, la dependenta del quiosc... Poden ser mil coses i totes i cadascuna d’elles diferents, però tenen en comú que ens fan sentir bé i si no les fem conscients després ja no les recordem. Quan tingueu aquest moment atureu-vos a gaudir-ne uns instants, el temps suficient per ser-ne conscients i el vostre cervell pugui enviar estímuls positius que ens faran passar millor el dia.

No recordo a qui vaig sentir dir l’altre dia que reflexionava sobre el temps que l’home havia estat investigant, estudiant i preocupant-se per si hi havia vida després de la mort. Molts d’aquests que ho feien intensament no estudiaven la seva pròpia vida, és la dir, la vida durant la vida i aquesta és la d’ara, la d’aquest moment. Algú que m’està llegint pot pensar que això no serveix quan ens trobem davant la mort o la separació d’un ésser estimat. Són els dos fets més dramàtics que al cervell humà més li costa de superar. Lluny de semblar cínica (creieu-me que jo he passat per aquests fets diverses vegades), la resposta a aquest “i ara què?” seria que se n’ha anat una vida però resta la teva i aquesta només la pots gaudir tu. El temps que et duri no la desaprofitis, viu-la des del dol dels primers mesos, des de la pena dels anys vinents, però viu-la, gaudint del present i de tot allò que en cada moment facis, des del somriure que t’ha sortit i que t’ha fet sentir culpable. Tot allò que et plantegis, tot allò que et fa sentir bé, ho has d’esprémer cada cop que puguis i els dies se’t faran més alegres i no tan grisos, i tindràs més força per afrontar els problemes que tens.