Opinió

Després dels pèssims resultats de totes les últimes eleccions, el PSC només podia optar per definir-se. Podia, o bé fer un gir contorsionista per deixar de ser una sucursal, o bé sortir de l'armari i mostrar la seva espanyolitat sense complexos. La victòria de Pere Navarro i la candidatura de Carme Chacón per liderar el PSOE han deixat clar que el PSC ha decidit ser una opció política obertament centralista i deixar enrere el catalanisme de boqueta. Només cal veure com Chacón ha marcat paquet espanyolista durant la seva campanya, dient fins i tot que lluitarà "amb ungles i dents" contra el pacte fiscal. Joaquim Nadal es va deixar veure a l'acte que va fer-se a favor del concert, però Chacón va afanyar-se a aclarir que el seu company només hi havia anat a escoltar, no pas a donar el seu suport. A més, uns dies abans, el propi Nadal havia dit que "la proposta desmuntaria l'estat autonòmic", que no es materialitzarà mai i que la derrota "només portarà més frustració als catalans".

Per si encara no havia quedat prou clar, Chacón va reblar el clau: "Tot el PSC i tot el PSOE està en contra del que els nacionalistes catalans volen anomenar pacte fiscal". Ni li importa oposar-se obertament a un objectiu compartit per una àmplia majoria de catalans ni li importa dir obertament que aquesta és la postura del seu partit. Segons Francesc Homs, el PSC els va dir en veu baixa que no fessin gaire cas de la contundència de Chacón perquè estava a la recta final de la campanya, i per això el Govern manté l'esperança que s'acabin apuntant al projecte. Això diu Homs, però no crec que ni ell ni ningú s'ho cregui. El PSC farà el que digui el PSOE, i per saber què dirà el PSOE al respecte només cal veure amb quina rotunditat s'ha hagut de pronunciar Chacón per aspirar a liderar el partit.

El PSC, doncs, ha creuat el Rubicó. I l'anomenada ala catalanista -la que s'ha passat anys desmentint-se i assegurant que el PSC tenia una sola ànima- s'ha quedat definitivament sola defensant la ideologia ambigua. Ernest Maragall i Montserrat Tura van protestar contra les declaracions de Chacón. "Molts al PSC estem a favor de ser part activa en el pacte fiscal. És Chacón qui no ens representa de tant PSOE com vol ser o ja és", deia Maragall. Tura el va seguir: "Segons Chacón, el PSC està frontalment en contra del pacte fiscal. Segons Chacón, no segons el PSC". Maragall, Tura i companyia haurien d'entendre que Chacón representa el partit molt més que no pas ells, que ja no tenen cabuda dins d'aquest nou PSC. Ja no són ni una ala, són la cua i gràcies. Han perdut. Van començar a perdre el dia que el partit va fer fora Maragall per posar-hi Montilla, i a poc a poc s'han deixat asfixiar fins arribar on són ara. Han perdut devorats per la seva pròpia utopia federalista, han volgut estendre la mà a l'Espanya plural i l'Espanya real se'ls ha ficat a casa fins a fer-los fora.

Dilluns Tura deia que tant Chacón com Rubalcaba havien fet un discurs centralista per guanyar vots, i que si la cosa seguia així el PSC no tindria més remei que acabar votant diferent que el PSOE. Fa gràcia que l'ex-consellera pugui ni tan sols plantejar-se aquesta possibilitat tenint en compte que el PSC, amb Chacón al capdavant, estava disposat a liderar el PSOE, és a dir, estava disposat a esborrar del tot les línies que separen el partit català de l'espanyol. Votar diferent, diu... Santa innocència!

L'ala catalanista, doncs, a diferència del pinyol del PSC, no ha fet cap canvi després de les derrotes electorals. Encapçalats per Antoni Castells i Ernest Maragall, han decidit reformular la Fundació Catalunya-Europa per convertir la institució en un think tank del catalanisme europeista, però segueixen formant part d'un partit que vol una Catalunya provinciana. Seria hora que es desenganyessin de la seves pròpies fal·làcies i entenguessin que les aspiracions del seu discurs no tenen sentit ni dins d'aquest PSC ni dins d'una Catalunya espanyola.