Opinió

Personalment, tant se me'n dóna que un catalana es faci dir Carme o Carmen. El nom de pila d’una persona i l’idioma amb què s’expressa ateny al fons íntim de cadascú i prou. A més, no sé per què m’ha de semblar millor que un català (encara que sigui d’adopció) conservi el nom de bateig en anglès o en italià o en serbocroat o en àrab que no pas en castellà, que al capdavall és la llengua materna de molts dels fills de l’onada immigratòria dels anys seixanta. Per tant, que Carme Chacón es fes dir a tot arreu i a totes hores Carmen, d’entrada no em diria res sobre les seves conviccions polítiques. Simplement, en tot cas, em donaria algunes pistes sobre els orígens familiars. Si no m’erro, crec que al seu fill li diuen Miquel, malgrat que el pare de la criatura és un aragonès, nascut a Saragossa el 1955, a qui anomenen Miguel, a pesar que també va viure a Barcelona una temporada força llarga. En fi, el que vull dir és que la patacada de Carme(n) Chacón per accedir a la secretaria general del PSOE no ha tingut res a veure amb l’aspecte, diguem-ne, íntim de la identitat. No, de cap manera. Ha estat una derrota política de primer ordre davant la vella guàrdia filipista del socialisme espanyol, aquell que es va forjar el 1974 en el 13è Congrés del PSOE —el de Suresnes, a prop de París— després de l’aliança entre els socialistes bascos i andalusos per derrotar l’aleshores secretari general, a l’exili, Rodolfo Llopis. M’explicaré una mica més.

El 1974, l'anomenat “grup dels sevillans”, que era el cercle de militants joves provinents de l’interior i que estava encapçalat per Felipe González, Alfonso Guerra i Manuel Chaves, va intuir, perquè preveia que la Revolució dels Clavells a Portugal tindria efectes a Espanya i pel delicat estat de salut del dictador espanyol, que calia bastir una organització moderna, capaç de competir amb el PCE, molt més actiu i que liderava l’oposició mitjançant la Junta Democràtica. Es tractava de “modernitzar-se” per conquistar l’hegemonia de l’esquerra. La fórmula per aconseguir-ho era elegir Felipe González com a secretari general amb el suport de tot el sector de l’interior, llevat de la federació madrilenya, i de Ramón Rubial i Eduardo López Albizu, els dos grans dirigents històrics del socialisme basc, al costat dels quals caldria afegir Nicolás Redondo, que va ser la primera opció per substituir Llopis, proposta que ell mateix va refusar. Aquest compromís entre bascos (que incloïa el jove Txiqui Benegas) i andalusos va integrar, però, dos membres de la díscola i esquerrana Agrupació Socialista Madrilenya: Francisco Bustelo i Pablo Castellano. L’eix que anava de nord a sud, amb parada a Madrid, no passava per Barcelona de cap manera. A Catalunya el PSOE era, l’any 1974, merament testimonial i només en destacaven algunes personalitats: Joaquim Jou i Fonollà (1917-1997), Mercè Aroz, que provenia de la trotskista LRC, el dirigent obrer de la SEAT Carlos Cigarrán (1941-1988) i Josep M. Triginer, que és qui va conduir la Federació Catalana del PSOE al congrés d’unitat socialista català del 1978.

Aquest eix ha “central” estat el predominant al PSOE des del 1974 fins l’ascens de José Luis Rodríguez Zapatero en el 35è Congrés, l’any 2000, després de la derrota de Joaquín Almunia, un bilbaí que havia començat la seva carrera política a la UGT, sindicat del qual fou secretari d’economia entre el 1976 i el 1979 . ZP es va beneficiar, doncs, del desconcert dels socialistes espanyols davant un José María Aznar que encara no havia ensenyat les dents del tot. I també es va beneficiar de la nova manera de fer política —basada en els assessors d’imatge i els coneguts spin doctors— i de la hiperideologització dels debats polítics (per exemple sobre la memòria històrica, els matrimonis gais i coses així) per ressaltar el caràcter reaccionari del rival. A falta d’un programa alternatiu quant a les receptes, per dir-ho així, pràctiques en economia i organització social, el debat ideològic perifèric (i amb això no vull dir que no sigui important) permet ressaltar els contorns. Del 2003 al 2011, doncs, la fórmula ZP va aconseguir dominar el PSOE, amb Manuel Chaves com a únic garant de l’ortodòxia filipista, fins que la crisi econòmica i la seva incompetència van destruir-lo. Carme Chacón ha perdut perquè era lògic que perdés, perquè formava part de la fórmula. Ella és l’epígon més brillant del zapaterisme. De la política feta en 140 caràcters, histriònica i demagògica, que exagera els debats “morals” per refermar els seu posicionament esquerrà però que no té alternatives. Però la crisi ha fet caure moltes màscares, incloent-hi els debats verbals.

Ara el PSOE ha tornat a mans dels andalusos (encara que els hagi d’estar representar José Antonio Griñán, el president andalús nascut a Madrid, que havia apostat per Chacón, però sobretot per Gaspar Zarrías) i dels bascos (Patxi López i Eduardo Madina), amb un polític de raça al capdavant, Alfredo Pérez Rubalcaba, i una vicesecretària, Elena Valenciano, que van començar a militar en les files socialistes el 1974 i el 1975, respectivament, l’any de bateig del felipisme. El triomf d’Alfredo Pérez Rubalcaba és el triomf de la política per damunt del màrqueting polític i de l’exitós storytelling dels temps líquids en què triomfaven les tècniques de persuasió política per captar l’adhesió ideològica i sentimental des d’una posició de poder. En fi, que en una època com l’actual, era difícil que Chacón se’n sortís tant si es feia dir Carme com Carmen. El problema és que rere dels seu fracàs queda un camp de batalla ple de cadàvers, entre els quals el PSC, amb Pepe Zaragoza com a baluard d’un model que ha fracassat a Espanya i també a Catalunya.