Opinió

En un moment en què les ideologies de dretes o esquerres tendeixen a difuminar-se camí del centre, els valors annexos a una determinada opció política o a un determinat lideratge poden esdevenir claus davant la ciutadania. De fet, així passa. I els estic parlant ara dels partits grans, d'aquells que aspiren a governar, a pilotar el poder. De fet, qui em digui que Tony Blair o ZP eren presidents d’esquerres ja pot anar deixant de llegir aquest article perquè no ens entendrem.

Parlo dels valors no líquids, no d’aquells d'inconsistents que Zygmund Baumann diria que s’esmunyen entre els dits d’una mà. Els que serveixen de referència per a la ciutadania que encara no passa totalment dels seus governants. Això, si es té, suma. I d’aquí l’estat de gràcia que la majoria d’enquestes reconeixen a Artur Mas. A la seva figura com a president. Perquè s’estarà o no d’acord amb les seves decisions concretes i amb les prioritats que marca per mirar de fer front a la crisi de cavall que tenim al damunt, però traspua convicció en allò que fa i una certa autoritat moral.

És obvi a ulls de tothom que la major part d’allò que està tirant endavant des del Govern no és plat del seu gust. Tot apunta que durant els llargs anys de desert a l’oposició poc podia imaginar-se que hauria de dedicar-se a tasques tan poc lluïdes en un govern asfixiat pels deutes i per la crisi econòmica. Però s’hi va posar des del minut u, i hi persisteix. Això, d’esdevenir crònic durant tota la legislatura pot ser sinònim de final prematur d’una carrera política. Si pel contrari en un termini raonable de temps s’albira llum a l’horitzó, potser recull premi. Només potser.

Però la seva manera de fer ja va trobant qui la repliqui, i aquest és el cas del conseller de Cultura, Ferran Mascarell. Aquesta setmana ha tingut el coratge de dir en veu alta el que pensaven molts. Va veure una barroera gala dels Premis Gaudí, amb un guió malgirbat que no posava en valor l’esforç de molts (no només de cineastes i actors) en favor de l’escena catalana en temps molts complicats, i així ho va descriure a la cara dels senyors actors i responsables de la cosa. S’ha de tenir força nervis d’acer, coratge i força convicció en allò que es defensa i que s’està fent per atrevir-se a tant en un país on el políticament correcte el marquen massa sovint uns "no polítics" acostumats a fer de la incorrecció més vulgar un modus vivendi. Això és valor i defensar uns valors. Uns de no banals. Uns d’aquells que marquen la diferència. Que hi romanen. Que no són líquids però que calen fins els ossos i gairebé sense que ens n'adonem. Si es guanya aquesta batalla davant la ciutadania, hi ha molts números per guanyar també la política.