Opinió

Aquestes últimes setmanes hem vist que l’ultradreta europea es mobilitzava. La nostra premsa ens contava que els partits d’aquesta corda estan en vies d’organitzar-se: Marie Le Pen i Anglada, amb els de la FPÖ austríacs, tan poderosos al seu país. És ben curiós que mentre es parla d’una crisi dels valors europeus, d’una Europa en retirada, els únics que internacionalitzin la seva causa i s’agermanin, tot parlant “d’un poble europeu”, siguin aquest plegat de bojos un punt perillosos, els únics, sembla, que estan disposats a parlar d’una identitat comuna europea: una herència cultural compartida que s’ha de defensar —agressivament, si cal— de la immigració i la globalització. Aquests enemics gegantins són els que justifiquen la federació de la causa ultradretana, la qual sembla que no té cap problema en festejar amb el neonazisme més pestilent i treure el nas en balls on es celebra la carnisseria d’Auschwitz.

Sigui com sigui, ara l’enemic no són els jueus —amb els qual sembla que es fa simbòlica causa comuna, ja que fan front als musulmans, sovint de mala manera, a Palestina— sinó aquests immigrants musulmans que han vingut a pervertir les nostres terres, a omplir el paisatge amb les seves mesquites, a corrompre el règim de convivència —i de menjador— a les nostres escoles i hospitals, a inflar les nostres xifres d’atur i de natalitat —un miratge demogràfic de la perdurabilitat de la nostra cultura—, etc. Se’ls menysprea però alhora se’ls admira: aquests suposadament ‘enemics’ tenen uns valors innegociables, tenen fe en coses sòlides, no dubten davant d’allò que són i fins i tot es tan disposats a morir per defensar les seves creences.

Potser en el fons hi ha enveja de l’antiga fe: ansietat davant d’una realitat que s’esmuny, i que porta pors i rancors i manca de referents. Quan “la revolució” proveïa el jovent de bells somnis era fàcil apuntar-s’hi; ara el bell somni col·lectiu —d’oferta— agafa unes altres connotacions, tampoc gaire prometedores. Un altre niu de frustració, com ho serà el neopopulisme d’esquerres indignat, que, sent un moviment de masses que inclou a milers d’individus, és estadísticament impossible que no ens doni alguna sorpresa tràgica farcida de nihilisme polític. Voldria equivocar-me.

Per la resta, aquesta ultradreta s’abraça més enllà de les fronteres nacionals però per defensar-les millor, perquè és poc partidària de les institucions de la Unió Europea i això de l’euro li fa basarda. A més, s’oposa als drets dels homosexuals, coqueteja amb la idea de la pena de mort i de la cadena perpètua, i, si pogués, prohibiria l’avortament. Aquesta ultradreta és un ultraconservadorisme tancat i fètid, que vol resguardar unes preteses essències perdudes, i que s’inventa, com es fa sempre, una hipotètica Edat d’Or, quan tots érem purament francesos, catalans o austríacs i tot era una meravella de germanor i abundància (mite que sempre contrasta amb l’Edat de ferro que estem patint, ara distingible per culpa de l’atur i de la crisi). La decadència del Vell Món, etc. A França estan espantats: la senyora Le Pen podria repetir la fita del seu pare l’any 2002 i arribar a la segona volta en les eleccions presidencials aquest 2012. Les enquestes li són favorables. Ho veurem. 

Aquest “poble europeu” forma part d’un discurs identitari que en boca d’aquesta genteta espantada fa de mal digerir, però que trobem a faltar en la ment de gent més enraonada, i no per llençar-lo a la cara d’uns suposats enemics sinó per construir alguna cosa d’envergadura. Europa, —tot i la unitat judeo-cristiana, burgesa, etc., que voldrien posar damunt de la taula aquests conservadors poc amables— no és una nació, i això del “poble europeu” no passa de ser una quimera només apte per a les orelles dels inventors d’identitats enteses de manera agressiva: d’un “nosaltres” oposat a un “ells” suposadament corruptor.

El més trist de tot això, em sembla, és que mentre l’ultradreta parla d’identitats en aquest sentit tan agressiu i poc amable, tan poc integrador, l’esquerra s’ha quedat sense discurs, tot perquè sempre li va semblar que el discurs identitari o nacionalista era una poca-soltada. I això és perillós: la demanda popular trobarà provisors poc enraonats.

Centrant-se en la ideologia, les esquerres van deixar de banda la identitat —la pertinença—, però la seva aposta ha fet fallida. Han topat amb el tòpic: volien canviar radicalment el món, començant per l’últim horitzó fins a l’home individual: davant del fracàs de tot això només els queda ara canviar-se a si mateixos —estaven el fals—: aquesta és la reforma que diuen que volen encarar les esquerres europees, que concebien el “nosaltres” entorn d’uns interessos de classe —els desafavorits, els assalariats, els treballadors, les minories racials…—, mentre que les dretes ara el conceben com els interessos d’unes nacions que també pateixen —econòmica i culturalment—. Així, tot el públic de l’esquerra marxa cap a la dreta no perquè es torni conservador o liberal sinó perquè aquesta diu defensar el “nosaltres” d’una manera més seductora o plausible.