Opinió

L’anomenat periodisme d’opinió s’ha desbocat en els darrers anys. En la premsa convencional –de paper i pagament– la participació dels lectors havia de limitar-se fa només una dècada a la secció denominada Cartes dels lectors o al director. Sovint, més aviat del director. Ara el camp ha perdut totes les portes i tothom hi pot dir la seva a través de les observacions, els comentaris, la participació com a testimoni de qualsevol fet o les xarxes socials. El lector –si és que se’n pot dir així– té molt més espai i protagonisme que el periodista o l’articulista. No és estrany que això hagi tingut com a conseqüència l’amarga queixa corporativa. El gremi de les arts informatives se sent envaït, exclòs i incòmode. Dedica molta tinta i molt de temps a repensar-se. Millor encara: a reivindicar-se. El periodisme pur contra l’intrusisme impur. Ja s’ho faran. L’onada és imparable i ho desborda tot. Les noves tecnologies han portat com a alegre conseqüència que qualsevol pot fer de fotògraf i qualsevol també pot ser informador. La situació té molts avantatges. I algun inconvenient.

Un d’aquests inconvenients és la superficialitat de l’opinió publicada. No hi ha cap conflicte polític o social a Catalunya que no es pugui solucionar amb la irrupció dels comentaristes habituals que apel·len a la independència com a gran remei. La pomada independentista ho cura tot. Des de les crisis econòmiques fins al mal de queixal. I no és que no pugui ser així. Potser sí que mols dels malestars d’aquesta societat serien molt més lleugers sense el ròssec nacional que ha de suportar. Ara, la simplificació pot resultar excessiva i contraproduent. Fins i tot en el cas que Catalunya algun dia hagi de ser, sempre per mèrits propis, independent. Perquè aquell estat polític tampoc serà paradisíac.

L’alegre infanteria que irromp en tots els escrits apel·lant a la independència com a cançó obsessiva ho hauria de tenir en compte. Si Catalunya ho vol, algun dia serà independent. Però, mentrestant, com qualsevol altra societat, solta o lligada, hauria de poder debatre amb una certa solvència els grans problemes que afecten el món. El món lliure i el món esclau. Si no es pot parlar de res sense que algú desautoritzi totes les opinions i proclami com a únic remei la independència, el país s’empobreix cada dia. Reforma laboral? Independència! Nova llei de l’avortament? Independència! TV3 al País Valencià? Independència? Independència? Independència! Marededéusenyor!