Opinió

Durant el recent Fòrum Econòmic Mundial, celebrat com sempre a la ciutat de Davos, es va fer públic un estudi que indica que un 70 per cent dels empresaris espanyols no pensa contractar cap treballador durant tot el 2012. Val a dir que no m’estranya i que encara em sembla molt que un 30 per cent tingui ganes i esma de fer-ho. Malauradament, el sistema està muntat per descoratjar un empresari de contractar un treballador: contractar-lo és ben fàcil, però acomiadar-lo és caríssim, una situació especialment dura quan les coses van mal dades. No estic defensant l’acomiadament lliure, però sí un sistema que faciliti la contractació i l’acomiadament quan les coses no van bé. Conec uns quants empresaris que, per poc que puguin, no pensen contractar ningú més mai més.

Els n’explicaré un cas ben recent. Conec una dona, mare de dues criatures, que té una empresa mitjana que treballa en el sector del plàstic. És una empresa dinàmica que té una quota de mercat gens menyspreable i que inverteix en recerca, però com el 75 per cent de les pimes espanyoles va tancar l’exercici del 2010 amb pèrdues per culpa de la crisi, que es va traduir en una baixada de les comandes i un increment dels impagats. L’empresària va traçar llavors un pla de viabilitat a mig termini que incloïa l’acomiadament d’alguns treballadors. Però, ai las!, per pagar les indemnitzacions d’aquests treballadors es va haver d’hipotecar la casa. La resta de treballadors que van salvar la feina no només no li van donar les gràcies sinó que li posen mala cara per haver acomiadat uns companys. Fins i tot l’acusen de mala gestió. Ara ella treballa com una esclava i viu terroritzada per si l’empresa fa fallida, perquè no té més recursos ni cap altra casa per hipotecar si ha de pagar més indemnitzacions o entomar més impagats. Una cosa la té clara: no contractarà ningú més per poc que pugui evitar-ho.

Tot plegat, sumat a una cultura, un sistema educatiu i una tendència televisiva que sovint ha identificat l’empresari amb una persona avara i sense escrúpols, provoca que ben pocs vulguin crear un negoci. Els riscos econòmics són molt grans i el desprestigi social massa gros. Per això, el 41,2 per cent dels universitaris andalusos volen ser funcionaris, contra un 28,1 per cent que volen ser empresaris. No he trobat aquestes mateixes dades relatives a tot l’Estat, però sí unes de similars: més d’un 70 per cent dels joves espanyols prefereixen un sou fixe i estabilitat laboral als riscos de fer-se empresari o treballar per compte propi. És a dir, que la majoria prefereix ser funcionari o treballador per compte aliè. Triomfa la comoditat, mor l’esperit emprenedor.

Totes aquestes dades, que als Estats Units són exactament les contràries, no ens han d’estranyar. Avui dia cal ser un heroi o un temerari per fer-se empresari. Repeteixo: estic en contra de l’acomiadament lliure, sobretot si l’empresa té beneficis. Però sobretot estic a favor de la gent que es juga els quartos i la salut per engegar un negoci i donar feina a altres persones. I estic en contra del victimisme de molts treballadors quan les coses no van bé. Haurien d’entendre que el sistema públic no crea riquesa. La riquesa la creen les empreses privades, que han de rebre totes les facilitats possibles del sistema públic.