Opinió

Des dels inicis el 1983 la televisió pública catalana ha generat polèmiques. En aquells moments partits com el PSC no creien en la necessitat d’una televisió en clau catalana i consideraven que el que s’havia de fer era potenciar TVE a Sant Cugat, un centre de producció consolidat.

De fet, els socialistes no han cregut mai de debò en una televisió pública catalana, prova d’això és que durant les etapes tripartit van deixar-la sempre en mans dels seus socis, ICV i ERC successivament. Potser avui alguns d’ells pensin que això ha estat un error. En tot cas són pocs i catalanistes de manera que no tenen cap influència en l’aparell del seu partit, el que va apostar per Carme Chacón en el darrer congrés.

TV3 va néixer amb un objectiu polític clar: la normalització del català, cosa bastant assolida, potser una de les fites més importants del govern Pujol. I aquest èxit rau en què la normalització no era només una qüestió de llengua, era també un projecte de país, l’eina a través de la que es projectava un imaginari propi en el que el públic s’hi reconeixia. Des de “La granja” fins a “Poble Nou”, es van consolidar un tipus de produccions que parlaven de persones d’aquí, amb problemes reals d’avui que van empatitzar amb un gran nombre d’espectadors. Val a dir que el fet d’encarregar els guions a escriptors i dramaturgs de qualitat té molt a veure amb l’èxit d’aquestes sèries.

En aquesta línia, l’entreteniment també va ser un altre dels encerts de la casa, sobretot en l’humor. Tant Miquel Calçada com Buenafuente van seguir l’estela de grans humoristes catalans d’altres èpoques però posats al dia en una televisió que gràcies a aquests programes va entrar a molts menjadors on mai s’havia sintonitzat.

Crec que aquesta és la clau de l’èxit: no fer una televisió pels “teus”, endogàmica, on opinin només els que tenen una determinada opinió, on només s’hi vegi representada una part de la societat, la que ha votat al partit que governa.

Continuo pensant que si el PSC s’hagués fet seu aquest relat, enlloc de donar per fet que els seus votants miraven TVE, molts Tele5, i que a l’època Zapatero es tornarien bojos amb la Cuatro, no estarien tan allunyats de la gent.

Perquè la televisió manté un cordó umbilical amb la societat per més que sorgeixin multituds de pantalles que atreuen cada vegada més públics. La televisió avui són els informatius, i una televisió pública ha de tenir en els informatius les mateixes premisses d’èxit que ha trobat en l’entreteniment: donar al ciutadà la informació diària sense manipular-la, ben al contrari, mantenint aquest reconeixement entre el que s’informa del que passa i el que sintetitza la realitat.

Això avui no és així. Al menys no pas en tots els àmbits. Si apliquéssim els criteris de veracitat (que no versemblança) i pluralitat de la informació meteorològica, per posar un exemple, tindríem uns informatius molt més seguits.

La polèmica entorn de la nova llei de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) es basa en qui serà el director. TV3 sempre ha tingut bons professionals al capdavant, ho prova la seva trajectòria, però avui encara un 86,8% de la població tria televisions en castellà mentre que un 59,6% ho fan en català, la nostra llengua.

Queda feina per fer malgrat les restriccions. És lloable que de 12 consellers es passi a 6. És bo que el president de la CCMA el triï el Parlament i que hi hagi un vicepresident triat per l’oposició; però també s’hauran de reduir els sis canals actuals més els dos via satèl•lit. El nou president haurà d’establir prioritats que no vol dir canviar el model, sinó assegurar-lo.