És molt greu el que està passant al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent amb la llengua catalana. Molt greu. Però a mi encara em sembla més greu la indiferència amb què s’ho agafen les autoritats del Principat. Deuen pensar el mateix que pensa Europa quan anem a Brussel•les a exclamar-nos de les agressions espanyoles que patim, que es tracta d’un afer intern de l’Estat espanyol. Deuen considerar que l’operació del Partit Popular, d’esborrar definitivament la llengua catalana del País Valencià, de les Illes i de la Franja, és un afer intern d’aquelles terres i que no ens hi hem d’immiscir. En ambdós casos és un greu error, tanmateix. S’equivoca Europa i s’equivoquen els nostres governants amb aquesta indiferència, perquè el desistiment de responsabilitats davant d’una agressió no n’evita els efectes. I l’intent, per part d’Espanya, d’aconseguir al segle XXI allò que no va poder aconseguir al segle XVIII, afectarà Europa sigui quin sigui el resultat. Negativament, en cas que Espanya aconsegueixi anorrear Catalunya, perquè desapareixerà un patrimoni cultural mil•lenari, i positivament, en cas que Catalunya se’n surti, perquè la consecució d’un Estat català voldrà dir que hi ha hagut un poble europeu que ha recuperat la seva llibertat.

En aquests moments, Espanya esmola les seves eines per consumar el genocidi de la llengua catalana. Ho fa al País Valencià, eliminant escoles de línia en llengua catalana –a Alacant, per exemple, ara fa tres cursos, ja només deu dels cinquanta-set centres públics i només un dels trenta-tres concertats tenien línies en aquesta llengua. A la Franja de Ponent, per decisió del govern aragonès, la llengua catalana deixa de dir-se “català i passa a dir-se “modalitat lingüística”, es fixa la titularitat de l’espanyol com a única llengua oficial, s’eliminen les acadèmies de català i s’impossibilita que els ciutadans puguin adreçar-se en català a l’administració, ja sigui oralment o per escrit. I pel que fa a les Illes, per decisió del govern balear, el català deixa de ser un requisit per treballar a la funció pública i passa a ser un simple “mèrit”. Diu el seu president, José Ramón Bauzà, que ho fan perquè el català “no sigui un obstacle que impedeixi l’accés de persones que superin les proves amb més nivell”. Quin cinisme. Primer van arribar a les Illes i van imposar-hi la llengua espanyola, després van perseguir la llengua catalana i els qui la defensaven i, finalment, ara que ja li tenen el peu al coll, la satanitzen qualificant-la d’“obstacle”. La llengua catalana, per tant, no és una llengua, és un “obstacle”. I qui vol obstacles en el camí de la vida, oi?

Davant d’aquesta violència ferotge, uns jubilats de Mallorca –Jaume Bonet i Moll, Bartomeu Amengual i Josep Company– estan fent vaga de fam. Jo no sé si se’n sortiran, perquè la seva mort per aquesta causa no crec que amoïni gaire el nacionalisme espanyol. Però cal que tinguin el suport del Principat no sols com a defensors de la nostra llengua, sinó, sobretot, com a defensors de la nostra dignitat col•lectiva. La pregunta és: el nostre govern no té res a dir sobre el fet que en ple segle XXI, gairebé quaranta anys després de la mort d’en Franco, la llengua catalana hagi de ser defensada amb vagues de fam? No l’amoïna gens, això? No hi té res a dir? No hi té res a fer? Jo crec que sí. Jo crec que aquest odi i aquesta violència contra el nostre poble són motiu més que suficient per aïllar el Partit Popular. I perquè això sigui possible cal que el govern de Convergència i Unió no formalitzi cap més pacte amb una formació política l’objectiu prioritari de la qual és l’anorreament de la nació catalana i el genocidi de la seva llengua. Tenim territoris o espais vitals diferents, és cert, però som un sol cos. Pensar que Catalunya pot viure al marge del que passa a les Illes, al País Valencià i a la Franja de Ponent és tan ingenu com considerar que els habitants d’una casa poden viure al marge del que passa a les seves habitacions.